Harigato Tokyo!

Ja s’ha acabat. Demà tornem. Avui hem vingut d’Osaka a Tokyo amb el tren bala de nou i durant les 3 hores de viatge m’he dedicat a ordenar les més de 1000 fotos que hem tirat que estaven guardades en carpetes inconnexes del disc dur. A més, l’iPhoto, que vol ser l’iTunes de les fotos, trobo que no ajuda gens. Hem arribat Tokyo cap a les 13h, hem deixat els trastos a un ryokan prop de l’estació i hem tirat cap Daikanyama, l’última zona que ens quedava per visitar.

Daikanyama és un barri bastant europeu, amb botiguetes de discos, de roba, pastisseries, i moltes de juguets, llibres i gadgets friquis. Llocs d’aquests on, en estat vacacional i relaxat de ment, et pots deixar els yens començant col·leccions de tonteries que un cop a casa mai acabaràs. M’he comprat un llibre molt guapo de fotos de solucions enginyoses dels joves japos per encabir les seves coses als minipisos, en plan cachondo; i un vídeojoc d’aquests de l’any de la maria castanya tipo Game A, Game B, amb un packaging que ja t’obligava a comprar-la.

Com a traca final, hem tornat a Shibuya (”Blade Runner” va passar aquí!), per fer l’últim volt, creuar els passos de zebra mítics sota les pantalles gegants una vez más i baixar al Mandarake, un paradís de les consoles Atari, l’anime i l’Astroboy, on també ha caigut alguna chuminada, normal. I com a comiat de Tokyo (quina llàstima de frase) hem sopat al Nobu (de la cadena del reputado chef del mismo nombre), l’àpat més car del viatge (”Modern Japanese cuisine”) que sens dubte ens mereixíem després de dies dinant sushi de guerra o sopant coses inverosímils que no saps si és lo que t’has demanat.

S’ha acabat el bròquil
A les 23:15 de la nit, tornant a l’hotel en un dels últims trens, centenars de persones amb al corbata afluixada i el maquillatge descuajeringat amb cares de taja omplien els vagons i reien com nens petits. Quina gran estampa de Japong. Ja només ens haurà faltat el karaoke, un combat de sumo, el peix mortal que si el talles malament blablabla…

I això és el final. Japó és una societat capitalista com la nostra, però que funciona amb uns hàbits personals, socials i de consum molt diferents dels nostres, de vegades de formes totalment inversemblants. Aquest blog ha volgut ser una eina per ordenar les anècdotes i idees al respecte (en modo fast), i compartir una experiència urbana inoblidable. Gràcies per la vostra lectura!

PD: Avui no hi ha fotos, l’últim dia he prescindit de la càmera perquè tot m’entrés directe als ulls

Estuvimos con Cris y Uri por las calles de Tokyo

Heus aquí un post on the move, escrit des del ‘tren bala’ (Shinkansen) que ens porta de Tokyo a Kyoto, gairebé 600 km en menys de 3 hores. Nostamal.

Després de la intensa nit de Sónar i de passar per can Bandai a fer-nos fotos amb Doraemon & co. al migdia ens hem retrobat a Shinjuku amb la gent del canal 33. Són un guionista (Jofre), un càmera (Josep Maria), un realitzador (Ferran, un tio molt viatjat) i una productora (Montse). A la jornada d’avui se’ls ha afegit el Pau, un noi català que els fa d’intèrpret per poder anar a pinyó pels puestos i que resulta que viu a la mateixa residència que l’Antonio, la nostra connexió portuguesa a Tokyo. Ens han gravat de nou passejant per Shinjuku (el centre-centre de Tokyo, que diumenge el tallen tot al trànsit directament), amb lo qual hem pogut campar a nuestras anchas. Ens han estat gravant molta estona, els japos ens miren i deuen pensar que som famosos occidentals o algo… I segur que després sortim només 20 segons al documental. L’emetran com un Sputnik coincidint amb el Sónar 2007.

A la tarda hem tornat al parc Yoyogi-koen (a Harajuku), on tots els adolescents (i no tan adolescents) viuen unes hores de fantasia antisistema exposant-se a la gent disfressats de gòtics, lolitas o rockabillies, a més d’altres espectacles improvisats com capoeira o breakdance. El premi a l’originalitat se l’emporta, però, el pavo que ballava claqué amb l’ipod i vestit de footing. Sortint del parc hi ha bandes superjoves de rock independent que poden tocar lliurement i presentar les seves maquetes. Especialment emotiu, en ple atardecer, l’actuació d’un trio indie tocant amb molt poca il·luminació, totalment entregats tot i la manca d’atenció que rebien, i amb uns temes melancòlics ideals pel moment del dia. Ens l’hem quedat mirant i és d’aquells moments tontíssims imprevistos que et queden marcats d’un viatge.

El Pau, l’intèrpret, és la polla, només veure’l ja saps que aquest tio viu totalment paral·lel a la convenció, el típic tio que no riu però té un humor que les clava. Els del 33 li fan demanar coses estrambòtiques als japos, que són tant ordenats, tipo “Pau, els pots si podem moure aquesta taula i posar-hi una cadira a sobre per fer un contrapicat?”. I el tio ho fa. Aquestes escenes han tingut lloc al Sónar de tarda, on ens han fet una entrevista completa (joer, que facin un 30 minuts del nostre viatge!). Hem dit que el Sónar és molt maco i Tokyo també i que bla bla bla.

Ja que era l’última de les 9 nits a Tokyo, volíem pujar a la Mori Tower per veure la megaurbe des de dalt de nit. 300 metres amunt ens hem recreat veient Tokyo by night (pues clar, espectacular). Hem volgut sopar amb l’Antonio per acomiadar-nos d’ell. Per quedar ha estat un lio, perquè quan érem dins la cabina de telèfon trucant-lo, ha entrat una mega llagosta voladora (rollo peli de terror) i he hagut de penjar el telèfon dient que sí a un plan que no ens nava gens bé i marxar corrent. Hem hagut de buscar una altra cabina per canviar el plan i hem quedat just sota la torre. La Mori Tower és a Roppongi, la zona on més guiris van de festa, però joder, arquitectònicament és un lloc tremendu. Ara que ja hem fet tota la ronda de jalar japo, ens hem permès la llicència de sopar a una PIZZERIA que destacava la GUIA. Forquilla, ganivet i oli d’oliva! Eh, que a Barcelona no només mengem vedella amb bolets, no? Pues aquí igual.

Electronic Tokyo

Holabondia! Amb la nit anterior encara al cos, ahir dissabte ens vam llevar a tres quarts de quinze amb una missió molt clara: primer, fotre’ns uns noodles soba i segon, apatrullar Akihabara, el barri on es concentra una quantitat absurda de botigues de gadgets electrònics (mòbils, dvd, càmeres, portàtils, en alguns llocs quasi venuts a granel) i tot lo imaginable sobre manga i anime. Òbviament, el personal és superfriqui, inclús vam veure una actuació rollo otaku, amb penya disfressada dels personatges d’una sèrie, fent la cançó i el ball de la sèrie. Totes les botigues tenen bastantes cheerleaders i/o speakers, amb lo qual el tema cridòria està por todo lo alto. El manga porno el tenen majoritàriament a les plantes subterrànies.

Durant aquests dies hem comprovat que lo que coneixem a Catalunya tipo Dragon Ball, Dr. Slump o Shin-chan, aquí ja són tan vells com el gag de l’empanadilla de Martes y Trece, però atenció, encara tenen moltes coses d’en MÚSCULMAN, un personatge surrealista dins l’animació mundial. Pokémon i Doraemon continuen molt forts, i a partir d’aquí mil personatges tipo TRANSFORMERS o CANDY CANDY que són impossibles de diferenciar uns dels altres. Entre els més peques, uns altres que han triomfat són Lilo & Stitch, que aquí a Japong va arrasar. Una de les moltes coses que ens deixarem de Tokyo és el museu d’”El viaje de Chihiro”. Es veu que els nens inclús ploren d’emoció allà. Per cert, després de molta recerca, vaig trobar coses de l’Arale. Llagrimeta.

Després d’una siesta (de 19h a 20h), un transbord de metro i una mica de sushi, ens tocava l’altra part “electrònica” de Tokyo: el SonarSound, de los autores del Sónar de Barcelona. SonarSound és una marca que s’han inventat en plan franquícies, ja que l’organització corre a càrrec d’una productora japonesa. La programació d’ahir combinava noms famosos del hip hop i el turntablism com De La Soul o Diplo, artistes japos de l’estil (DJ Krush, DJ Kentaro) i, oju, artistes catalans com DJ2D2, Guillamino o Angel Molina (que actua demà, a la nit més techno).

El festival té lloc al Yebisu Garden Hall, tipo salón de convenciones y exposiciones, i no es podia beure ni fumar a la pista, però el lounge era lo más de lo más, amb sushi d’arròs negre, pamtomàquet amb salmó i altres cruces culinaris impossibles (des d’on podies escoltar perfectament, per exemple, el concert de De La Soul). Al SonarSound hem quedat amb un equip del canal 33, que fa el programa “Loops!” i que roden un documental sobre els SonarSounds de tot el món. Ens van estar gravant durant la nit, seguint-nos pel festival… TV stars yo! Vam acabar la nit amb ells ballant DJ Kentaro (com un ninja als plats) i el gran Diplo, que et tira un reggaeton, un Technotronic i una Missy Elliott tots de cop i es queda tan ample. El so en general, impecable, i la gent, com sempre passa als new events, de lo més urban cool. Devien ser uns 1.000 i pico espectadors. Quan en tinguin 80.000 i ho hagin de fer a polígons a les afores de Tokyo segur que ja que la cosa ja no els surt tan moderna.

typhoon i party

Back again! El blog ha descansat unes hores més de lo habitual per forces majors. Durant tot el dia d’ahir vam tenir un tifó (el tifó Rumbia, que aquestes coses es diuen sempre pel nom de pila) i la nostra visita a Harajuku va ser un desafío a les forces de la naturalesa. Això sí, un tifó NO ÉS un tornado, NO HO ÉS. Que de vegades la paraula tifó sona chunga. Són pluges i vents molt forts que han deixat un balanç de centenars de paraigües trencats per terra per tot Tokyo. I que és incòmode fer el turista. Devia ser fort, igualment, perquè la NHK (principal cadena de TV a Japó) ha obert amb això (especialment graciosos els homes del temps movent iconos amb un artefacte tipus barita mágica).

Harajuku és on tots els teenagers van a comprar roba excèntrica o fotos dels seus ídolos juveniles. Les botigues de fotos dels equilavents dels Bustamantes, Grans Hermanos i Eurojuniors són espectaculars, amb mils de fotos de niñatus superkitsch amb cara d’estrella por un dia que cobreixen parets senceres. El carrer està ple de colegialas (les fan anar amb minifalda) que fan diggin’ del tema. Moltes d’aquestes que van de colegialas per aquí, igual te les trobes diumenge al parc Yoyogi-koen, on van disfressades de gòtiques o lolitas i coincideixen amb skaters, breakers o rockabillies (tothom tunejat de lo seu). Demà diumenge SI US FA BO nirem a veure aquesta fira humana.

A la tarda vam fer un ruta contra viento y marea i amb el paraigua molestant més que ajudant per Aoyama, on pots trobar edificis multiespai DE LO WAPO amb galeries d’art, restaurants tirant a occidentalot, mercadillos de tonteries de disseny. Una bona opció per refugiar-se del Rumbia.

L’altra raó de força major és que vam quedar amb en Yasu, un japo d’un petit segell (Planetgroove) que conec a través dels recopilatoris de Lasal. El tio ens va venir a buscar a l’hotel vestit amb el chubasquero de SELECCIÓN ESPAÑOLA DE FÚRBOL!!, jajaja, encara ric. Ens va portar a sopar sushi i ens va machacar a sake (de patata, de sèsam, tot a pelo). Després vam agafar tota la Ginza Line (la nostra línia de metro de capçalera) fins a Shibuya (que gran aquest lloc, per favort) i ens va portar a The Room, el punt definitivament més underground del viatge. Un club per a unes 250 persones en un soterrani, sense CAP caracter ni del nostre ni del seu alfabet a la porta. Dins hi havia una festa de Jazzy Sport, la crew d’en Yasu a Tokyo. Ens va apuntar a la llista i ala, unes 4 hores de hip hop, soul i funk amenitzats amb còctels de sake, soda i llimona, per Déu que bons, perdició. La nit era de nivell i les dades ens dónen la raó: L’únic occidental entre el públic a part de la Cris i l’Uri al local era… Cut Chemist!! Un dels millor DJs de hip hop del món… allà fent la cervesa al nostre costat mentre les japos li tiraven els trastos.

Per acabar de veure el tema nocturn Shibuyenc, en Yasu va fer unes trucades i ja ens tenia a la llista d’un altre local, la planta baixa d’un hotel de bastant lujillo, on actuaven uns raperos, amb una vibe general al local més de r’n'b en vestimenta i pintes de la gent. Quan ja es feia de dia hem agafat un tren i després un metro, amb un transbord per una mena de nus de la Trinitat peatonal en plan Blade Runner mentre es feia de dia i els indigents de Tokyo comencen a amagar-se un altre cop, no fos que embrutessin la imatge pulcra i futurista de la ciutat. On els deuen ficar?

Lost in translation (havia de passar)

Va que és tard i demà nem a Kamakura, a la muntanyeta a veure un gran Buda (més petit que el de Nara, però la Cris ha llegit que aquest té “l’expressió” més maca, elis elis) i temples i l’ocea Pacífic. Avui, principalment, hem estat tot el dia fent people-spotting, una gran cosa a Tokyo. Primer a Shibuya, només sortir del metro ens hem quedat embobats mirant la penya supermegafashionurbancool ke te cagas, tirant-los fotos, etc. Realment impressionant, no sé si mai havíem vist tants modernitos junts, una invasió. De tots ells, hi ha un subgrup de Beyoncé wannabes important, i ens hem endinsat al 109 Shibuya, on es vesteixen, amb cinc plantes de roba només per a noies de 15 a 25 anys. Música infernal a tot arreu i una estètica ultra r&b que amb mitja hora t’empatxa més que tota la discografia Christina Aguilera seguida. Sociològicament necessari, però. Una altra figura és la del macarrilla pseudo-punk, chavalins que proposen a les susodichas de prostituir-se com activitat extraescolar. Això ho veus allà, live.

A la tarda hem nat a Shimokitazawa, que diumenge vam veure de passada. Ho intentem però no trobem cap barri més underground i bohemi, així que l’hem explorat a fondo. Tant a fondo que unes estudiants japoneses ens han fet una enquesta per preguntar-nos d’on érem, com és que havíem arribat al barri i com el descriuríem (veure foto). Shimokitazawa és dels llocs així off-guia que des d’aquí recomanem més fervorosament. La cultura de la 2a mà fa que entenguis millor com va vestida la gent, que lo rompen. Tot té un aire a Friedrichshain, a Berlín. El govern amenaça amb construir una cacho-autopista que passi pel mig. No a l’autopista!

I al vespre hem tornat a Shibuya, aquest cop per veure més lo que serien el carrer Tallers i Elisabets de les Rambles. Botigues de roba amb gràcia i tonelades de vinil repartits en botigues subterrànies, a peu de carrer o ascensor amunt. A les 19h Tokyo és un hervidero de llums i so. Joer, és que sona música a volum tuning per tot arreu com a la fira. El tema era completar l’apatrullada de Shibuya amb el Love Hotel Hills, uns carrerons foscos dedicats a locals on pagues habitacions per hores per jincar. N’hi ha de temàtics i de lo que vulguis.

Però oju, ha arribat el moment de citar l’inevitable “Lost in Translation”: A Tokyo la gent no sap anglès, però com que els japos són molt servicials, lo que fan és acompanyar-te caminant fins on tu preguntaves (de vegades camines 5 minuts amb ells). Doncs avui una noia ens ha acompanyat un tros perquè no trobàvem una taberna i hem creuat mig Shibuya amb ella. Com que no era allà, li hem preguntat a un poli tipus Dr. Slump que no sabia llegir ni el nostre alfabet. En aquell moment passava un noi de Nova York. Un occidental! El tio també ens ha acompanyat un bon rato caminant a un altre carrer, i quan ja desistíem, de cop s’apropa una iaia que ha ens insistit en acompanyar-nos desandant lo andat fins que li hem hagut de dir que si us plau, que prou, que portàvem mitja hora amb gent acompanyant-nos pels puestus. Al final ho hem trobat sols. Era en una 4a planta i a fora el nom escrit només en kanji. Toooooomaaaaa!!!!

Vaya churris @ Ginza

Vaya títol, però és que és així a Ginza, el barri on hem nat a la tarda i on casi es pot llepar l’asfalt de net i glamourós (i mira que ja està tot netíssim a Japong). Hasta la vorera és diferent perquè elles puguin anar amb talonets, aguantant els centenars de milers de yens que porten a sobre en roba. La Cris ha fet unes quantes fotos del panorama, però evidentment hem sudat de Prada, Vuitton, Chanel i Zara (com canvia el posicionament de les marques amb els canvis de país!) i hem optat per entrar al Sony Building (caca) i al Apple Store (correcte), a més del Hakuhinkan Toy Park, pressumptament el puestu de juguets més gran de Tokyo, però que mmmm…. sí i no. Aquest tema el reprendrem a Akihabara, el barri megamix de tecnologia barata, vídeojocs i manga, amb especial atenció al tema retro (això ja sona diferent eh?).

Per rematar el rulo, hem xarrupat uns noodles (varietat Udon, ja que et mories de ganes de saber-ho), a la segona planta d’un edifici d’aquests que a la 5a hi ha un spa i a la 8a un nosequè (aquí l’oci ve presentat verticalment). La penya no es talla un pèl xarrupant i fent soroll amb els fideus, així que nosaltres no ens tallem a l’hora d’estornudar, que teòricament no els hi mola. Se calmen!! I poca broma que em tiro un pet al metro en hora punta i sortim als diaris. Total, que hem jalat molt bé, ja que hem trobat una cantonadeta amagada que queia just al final de les grans avingudes de joyas i neón. I eh, que a Japó menjar fora és barato eh, més que a Barcelona, fora mites aquí.

Però ja en tenim prou de focs artificials. Demà reprendrem la senda del diumenge per Harajuku i Shibuya, on es concentra tota l’energia teen, més underground al primer i més mtv el segon.

PD: La Cris ha fet fotus d’autopistetas elevades, un tema que tenia pendent.

A quien madruga, el sushi le ayuda

Heus aquí un post sorpresa de mitja part del partit. I és que avui hem fet madrugón (5.15 del matí, jarl) per anar al mercat central de peix, a Tsukiji, una animalada de lloc que la Lonely Planet defineix així: “If it lives in the sea, it is on sale here”. Gran frase chavals! Amb aquesta us perdonem per tantes d’altres tipus “here you will find the best irish pub in town”. Pops, crancs, tonyines gegants, musclos godzillencs, molts homes fumant, molts gavinets llargs i una sensació de caos organitzat en una mena de carpes que mereix una escena d’acció d’Indiana Jones 4. Sens dubte, un hit absolut del viatge. Per rematar-ho hem anat a esmorzar al Daiwa Sushi, un lloc cutre del mercat on hi caben màxim 12 persones, et claven uns 30 euros però et fots el més peix més fresc i més bo de la teva vida, joder que bo!! Kibuka sou uns rookies!!. Hem esmorzat tant, que acabem de dinar un trist hot-dog amb un cafè, perquè és que no vulguis superar-ho allò.

El matí de visites institucionals ha continuat al Imperial Palace y sus jardines. O sigui un pal de guiris en actitud Versailles, been there, done that. La conclusió és que l’emperador no deu portar la camiseta de “no tendrás una casa en la puta vida”. La tercera institució que ens feia gràcia era la Tokyo Stock Exchange (la borsa), per veure l’estrès dels especuladors, per si tiren serpentines quan puja el Nikkei o es tiren a la via quan baixa… Doncs què va, amb prou feines dos oficinistes al messenger controlant tota una xarxa d’ordenadors que ho mouen tot. Certament, Japó està en recessió.

Al migdia ja ho havíem fet tot i hem tornat a Asakusa, però no ens han deixat pujar a l’habitació perquè l’estaven netejant (gajes de les pensions típiques japoneses, es tiren més de 3h amb un exèrcit de senyores de 1m40 per deixar-t’ho tot pulcre). Millor, perquè hem anat Kappabashi-dori, una avinguda dedicada només a vendre autèntiques tonteries (pots, tasses, magnetos) relacionades amb la cuina, amb un paper estelar per plats de menjat DE PLÀSTIC, que posen molts restaurants a fora per ensenyar-te què pots menjar. En comptes d’una foto o d’una macarrònica traducció anglesa, posen una rèplica del plat en plàstic. Horrendu. Kappabashi-dori és un lloc en tant declivi i amb un ganxo comercial tant ranci que, òbviament, hem acabat sucumbint a lo entrañable del lugar i comprat pots, tasses i magnetos.

Apocalipsis urbana @ Shinjuku

Cada cop els japonesos ens semblen més com els americans, tot i que els més tontos de la película sempre continuaran sent aquests últims, perquè els americans són ingenus i ignorants, i els japos tenen unes arrels molt més profundes al seu comportament. Resumint, tots dos són molt consumistes, familiars, treballen molt sense casi vacances, només parlen el seu idioma, són molt nacionalistes i no s’enteren de res de lo que passa a la resta del món. Uséase: Tics de gran potència.

Tot plegat són petites grans generalitzacions alimentades per cervesa i sake després d’una jornada on hem nat a tomar el pulso del dia a dia d’un gegant econòmic mundial al districte de Shinjuku. Aquí arriben a currar de dos milions en dos milions al matí, fan la pilota al jefe, trepan lo que poden i quan surten del rascalcels de torn se’n van als karaokes, tragaperras, tabernas, centres comercials o, directament, a la zona de Kabukicho, on l’oferta s’amplia a sex-shops i prostibuls.

Shinjuku és un festival de luuuuz i de coolooooor i l’entorn és ideal per l’oci ràpid. Tot són llums de neon i pantalles de vídeo gegants i rascacels que et deixen atontat. Hem passat el dia per allà, primer veient la zona empresarial i administrativa (pujant a lo que serien les twin towers de Toyko, etc) i a la tarda, mentre esperàvem per veure com deixaven anar els ’salary men’ en massa cap als llocs d’oci o cap al tren, hem checkejat uns centres comercials de lo último on pots veure com es tornen bojos per la roba francesa o italiana, tot i que es limiten a copiar l’estil de vestir de les revistes sense tenir ni idea de si aquí som mediterranis o no mediterranis o què obeeixen els estils de moda… Els hi és igual, són així de pijos. I un detall, a l’anunci més gran que puguis veure penjat d’un edifici, allà hi haurà la Kate Moss. Per desgràcia, la cocaína continua sent una droga amb un prestigi prou alt com per rellançar una carrera…

Hem intentat seguir la massa trajada i encorbatada aviam on naven a sopar, però al final, cansats, hem preferit tornar al nostre apacible retiro d’Asakusa, on els restaurantets els tenen per càstig. Hem menjat algo raríssim per buscar al google: Dozeu. Ara a l’habitació provarem el microcotxe teledirigit que m’he comprat per menys de 10 euros.

Louis Vuitton is in the house

Pues aquí estem trencant per les esquinas. A nivell d’impacte al visitant, Tokyo no té res a envejar a Nova York. La gent amunt i avall en totes direccions, les olors a fritanga mix que surten dels llocs, les ‘flashing lights’ que vénen de tot arreu, els barris satèlit en plan underground. KE MOLA MAZO COLEGA, KE NO TENTERAS.

Avui hem quedat amb l’Antonio Rebordao, un semi-matemàtic, semi-informàtic que està fent un master becat a la super University of Tokyo, on els ojeadores de la Mitsubishi, Toshiba & co vénen a disputar-se els futurs treballadors. Un tio encantador, que com tots els portuguesos, té un tempo mooolt leeent… Cada conversa deriva en una extrapolació per arreglar el món. Hem quedat a Shimokitazawa, un barri tipo East Village o Friedrichsain, molt grande, de callejear i nar-li fotent a botiguetes petites de segona mà, de discos, cafès, i un ambient do-it-yourself que clar, t’enganxa. Hem jalat a un lloc all-japo no-guiris, sushi fresc, fins a rebentar per menys de 5 euros per cap. Ha vingut amb la seva nòvia japo, Aiko, una ‘lady office’, la versió femenina dels ’salary men’, la penya que curren com uns condemnats amb 3h de transport diari a la feina per només 10 dies de vacances l’any. És comprensible que a falta de temps, la pasta se la gastin en bolsos Louis Vuitton, que aquí es tan famós com Ronaldinho a Barna. Una parella fantàstica.

A la tarda hem passat per la zona d’Aoyama, a través d’Omote-sando, una avinguda amb Ralph Lauren a un costat i Emporio Armani a l’altre, entre d’altres sospitosos habituals, amb un centre comercial de marques per l’estil amb llums làser i música electrònica que et van dient “compra, compra, compra”. Les ties van amb MOOOOOLTA minifalda (joder, quanta carn que ensenyen!!!!!!) i minishorts, i l’Antonio ens comentava que inclús existeix la prostitució part-time, per dones normals que volen gastar encara més. I els tios uns pervertits perduts, òbviament. A falta de trauma econòmic, el trauma del país és sexual.

I hem arribat fins a Shibuya, el Times Square de Tokyo, o sigui que no cal dir més, d’aquells llocs que sents que estàs al putu centre del món. Ens hem fotut unes birres per allà i també sopar. Shibuya és el tipic lloc que vindrem cada dos per tres, perquè quedes embobat amb lo merdosament encantador que és aquest infern capitalista en què vivim. No som persones, som clients.

PD: Em comenta la Cris que el post està bé però ha trobat a faltar el concepte “Àsia” (?).

Jet lag @ Asakusa

Que llarg que és Rússia ostia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Segons la pantalleta que tens a l’avió davant, hem creuat TOTA Rússsia, des de Sant Petersburg a Vladivostok, a l’oceà Pacífic, no hem passat ni per Xina. La Cris s’ha portat molt bé a l’avió i les 11 hores i pico de vol han sigut aguantables, sense turbulències, sense poder dormir pq jo assentat no en sé i fent solitaris i veient pelis “Plan oculto” (de Spike Lee, amb Denzel Washington), estupendíssima trama d’aquestes de robatorio perfecto, però amb més miga. A l’aeroport de Narita, la Cristina ha contestat que “yes”, que “he’s my husband” als agents d’inmigració, i això ha fet que els obstacles per entrar al país es reduissin a un qüestionari de “do you carry explosives?” i a una inspecció de maletas. A Japó en algunes coses són com a Estats Units: Fachas.

Les primeres agafades de tren i metro confirmen que aquesta penya està boja pels mòbils (plens de pegatinas, penjolls i lo que vulguis) i la moda (les ties inclús es maquillen tota la cara per semblar més blanques de pell, però ties normals del carrer eh, no geishas) i que dormen a tot arreu, hasta drets. Cris, l’apunt de moda: “Totes aquestes que es maquillen tant es tenyeixen el cabell de caoba. I dos dels hits que he detectat de moment: els leggings (curts, llargs, estrets, amplets (!), arrugats, de ratlles… totes en porten i a més els serveix per amagar aquestes cames tan poc maques que tenen) i uns monyos alts alts que es posen a sobre el cap. Quan pugui faig una foto i us ensenyo, q són divers”.

En tant que europeus, seguim empenyats en buscar el concepte T-10 o Bonotren, I NO EXISTEIX, que pesats, hi han altres coses tipo prepago. Va d’una manera rara i inclús si t’equivoques quan arribes a puestu hi han unes màquines on pagues la diferència. Hem passat el dia a Asakusa, on ens allotgem, una zona tradicional tota peatonal amb mercadillo, un temple bastant ganso i molt d’ambientillo. Per connectar-nos a l’habitació ens faltava un cable ethernet i hem hagut d’anar a comprar-lo a Akihabara, on amb tota l’empanada del jet lag (30 h sense dormir i horari girat) ens hem deixat engullir per l’estrès de les botigues d’aparells electrònics, amb venedors amb megàfons i cheerleaders jaleant la massa, cartells roses i grocs fluorescents que et vénen cridant a la cara literalment des de tot arreu a un ritme frenètic. Total, només volíem un cable de 800 iens.