Daikanyama és un barri bastant europeu, amb botiguetes de discos, de roba, pastisseries, i moltes de juguets, llibres i gadgets friquis. Llocs d’aquests on, en estat vacacional i relaxat de ment, et pots deixar els yens començant col·leccions de tonteries que un cop a casa mai acabaràs. M’he comprat un llibre molt guapo de fotos de solucions enginyoses dels joves japos per encabir les seves coses als minipisos, en plan cachondo; i un vídeojoc d’aquests de l’any de la maria castanya tipo Game A, Game B, amb un packaging que ja t’obligava a comprar-la.

Com a traca final, hem tornat a Shibuya (“Blade Runner” va passar aquí!), per fer l’últim volt, creuar els passos de zebra mítics sota les pantalles gegants una vez más i baixar al Mandarake, un paradís de les consoles Atari, l’anime i l’Astroboy, on també ha caigut alguna chuminada, normal. I com a comiat de Tokyo (quina llàstima de frase) hem sopat al Nobu (de la cadena del reputado chef del mismo nombre), l’àpat més car del viatge (“Modern Japanese cuisine”) que sens dubte ens mereixíem després de dies dinant sushi de guerra o sopant coses inverosímils que no saps si és lo que t’has demanat.

S’ha acabat el bròquil
A les 23:15 de la nit, tornant a l’hotel en un dels últims trens, centenars de persones amb al corbata afluixada i el maquillatge descuajeringat amb cares de taja omplien els vagons i reien com nens petits. Quina gran estampa de Japong. Ja només ens haurà faltat el karaoke, un combat de sumo, el peix mortal que si el talles malament blablabla…

I això és el final. Japó és una societat capitalista com la nostra, però que funciona amb uns hàbits personals, socials i de consum molt diferents dels nostres, de vegades de formes totalment inversemblants. Aquest blog ha volgut ser una eina per ordenar les anècdotes i idees al respecte (en modo fast), i compartir una experiència urbana inoblidable. Gràcies per la vostra lectura!

PD: Avui no hi ha fotos, l’últim dia he prescindit de la càmera perquè tot m’entrés directe als ulls

Al matí per fer-nos una composición de lugar hem pujat l’Umeda Sky, una mena de ruleta flotant que penja de dues torres des d’on veus tota la ciutat. Per dinar hem anat al lloc oposat, a sota terra, en un entramat de carrerons que hi ha dins/sota l’estació, on ens hem fotut un okonomiyaki en un garito minúscul amb un punt guarrindongo ferrioviari, coses així són les que mola fer a Osaka. L’okonomiyaki és el plat típic de la regió, l’equivalent al shawarma japo tirant en forma de truita mig vegetal. Cada tauleta té la seva planxa perquè no se’t refredi. Una altra fricolada ha estat penetrar al barri coreà, on el menjar que venen és a base de picant, més picant i altres variants del superpicant. Festival de los olores, tot allà exposat amb uns colors molt forts.

Estem ja MOLT cansats de tant anar i venir. En els últims quatre dies haurem dormit a 4 llocs diferents i les maletes van augmentant de pes exponencialment. Però tenim premi. Estem en un hotel de lo més comfortable amb habitació a la planta 30 i vistes a tots els osakians que van amunt i avall entre rascacels amb pantalles de neó i autopistes elevades. Saps la Scarlett quan mirava per la finestra? A la tarda-nit hem fet un volt per la zona comercial (terminologia sempre inquietant) i… Dios que friqui!! Està ple de nengs versió japo, amb galeries de lo més estrident. També tenen el seu Shibuya particular en un pont que creua un canal, però les pantalles no anuncien mòbils ni projecten vídeoclips sinó restaurants de peix globus o marques de xocolata. I hi ha molta música a tot drap per tot arreu.

Finalment no hem entrat a cap Pachinko (salons recreatius infernals, aquí el joc està prohibit i l’acte ludòpata es comet en aquests establiments) per jugar, sinó per fer-nos fotos a les cabines ciberfotomatón on et fan ballar, et tiren vent, et canvien el chroma de darrere la pantalla… Després, abans d’imprimir-les, pots escriure-hi i enganxar-hi dibuixos amb un llapis tàctil. Una l’hem omplert de caquetes de l’Arale. Les fotos són en miniatura i les chavalitas se les enganxen al mòbil.

PD: Tota la crònica s’ha d’imaginar esquivant bicis per tot arreu.

El tercer dia a Kyoto (demà marxem a Osaka) hem fet un tour de lo més complet en sightseeing, començant pel temple de les mil portes, una excursió amenaçada per una intensa pluja. Ahir a internet es veia un tifonet que s’acostava pel Pacífic (el 18è de l’any, al mapa apareix un número amb una cua, en plan cuc) i ja ens estàvem cagant en la p… d’oros, però que al final ha quedat en un matí de pluja i el tifó no s’ha mogut de l’oceà. TOTAL, que les mil portes són impressionants perquè en alguns trams estan tan juntes que formen pràcticament un túnel que et va portant muntanyeta amunt com un laberint tot taronja enmig del verd. Les portes taronjes són típiques del sintoisme, que de moment ens enrolla més que el budisme, perquè Déu està en la natura i perquè els temples són gratis. Ens hem deixat mitja bateria i mitja memory stick allà.

Després hem anat al temple més llarg de Japó (tots són “el més” algo, clar). Ho és perquè ha de donar cabuda a 1.000 estàtues de budes i no sé quants guardians que els custodien, que pots admirar però en cap cas fotografiar, tot molt en la idea de “visita obligada” que fa ràbia però és obligada. Per dinar hem descobert un restaurantet de 4 taules (no hi ha restaurantots, de fet) que s’emporta el Japong Best Lunch Award, una combinació d’arròs, noodles udon i, atenció, molts dolços. Com si dinessis espaguetis amb chuches però ben combinat. Japong 1, Lonely Planet, 0.

Els tours per Kyoto els estem seguint a partir d’una guia d’uns nois catalans coneguts de gent que coneixem, escrita amb molt carinyo, que tot el rato ens recorda que “hay que madrugar”, que “si llegas temprano”, que “es importante ser los primeros”. Fem lo que podem. Cal dir que de vegades hem d’estar atents perquè et fan fer unes voltes de “vuelve al templo anterior, corta por el mismo camino pero al revés…”, però les explicacions dels temples et mantenen aquell interès efímer del turista sobre els temes que et cauen lluny. A la tarda, a més d’un parell temples la mar de fotogènics, hem atravessat un parc on els corbs rulaven la place (fan mitja por). A la nit ens ha passat algo normal a Àsia i que de moment havíem esquivat: Que et relaxes demanant els plats i el menjar que et porten pica tant que sembla que una plaga de guindillas assassines et pessigui la llengua.

Hem acabat mig sopant amb uns catalans per casualitat (la Lonely Planet és lo que té, que de vegades ens porta tots allà mateix) just el dia que havíem decidit no quedar amb el noi d’ahir perquè un català a Kyoto… tampoc no ens flipem, no és tan tan raro. Ens hem fotut un Tempura Dinner estupendíssim i després, passejant pels carrerons del barri de Gion hem tornat a avistar alguna geisha, totes durant màxim dos segons, ja que desapereixen en la nit com els morts del Sexto Sentido, que només apareixen en un pla intercalat de dos segons. Estaven en uns locals als que has d’accedir per un canalet en un carrer molt fosc, les veies a través d’un vidre, entrant en una porta i desaparèixer. També passaven putons verbeneros, que aquí hi ha de tot.

De Kyoto direm també que és més car que Tokyo (aquí estan enfocats al turisme i això fa que no tinguis l’opció de “dinar on dinen ells”), la gent passa de la modernitat en la moda o la tecnologia i són gelosos del seu patrimoni. I de les seves lleis: Aquesta és l’única ciutat del món on el McDonald’s no és vermell perquè l’ajuntament diu que les senyals en vermell només són per determinats casos. Ja hem vist un McDonald’s grante i un de taronja. Com van negociar? Amb el pantone a la mà?

Demà canviem de ryokan i potser no tenim internet amb lo qual el blog descansaria un dia… Però mai se sap, igual pillem un wi-fi d’un veí, com estem fent en aquests precisos moments.

Ja estem a Kyoto, després d’un plàcid viatge en tren bala, des d’on per fi hem vist el Mt. Fuji. Kyoto és la ciutat emblema del Japong més tradicional. Diuen que per Kyoto t’has de moure en bus, i encara que no ens venia de gust amb les maletes a tope i tot, hem hagut de pujar en un d’ells a cegues. Entres per darrere el bus, no saps si has de picar o què has de fer. Hem calculat una mica per intuïció i com “Hundir la flota”, ens ha deixat ma o meno prop de l’hotel. A l’estació de Kyoto un americà ens ha regalat uns pases de bus per tot el dia i ala, ja els hem aprofitat. També a l’estació hem coincidit amb l’Eduard, un noi que viatja sol pel Japong. Igual quedem un rato amb ell, perquè se’l veia font d’anècdotes.

Un cop a l’hotel (un altre ryokan, pensió típica japo) buscàvem el descans de deixar les maletes, dutxar-se, etc. Però què va. Als 5 minuts ja ens ha entrat una senyora en kimono, d’anglès ininitel·ligible, que ens ha començat a taladrar amb totes les coses que has de fer si hi ha un incendi, si has de fer una trucada internacional, fer servir la nevera o trucar-la a ella personalment!! Un cop feta l’explicació ens ha fet seure a l’habitació (a terra clar), ens ha servit te i ens ha deixat allà amb un te supercalentíssim.

A la tarda hem voltat el centre de Kyoto: el mercat de Nishiki, tot de jalo amb màxima varietat (la Cris s’ha comprat te verd, una bola d’arròs amb algues i un pastís de mongeta – es diu mochi-mochi o algo així). Després hem nat a Pontocho, carreró superestret sitiat de restaurants microscòpics i amb entrades misterioses, farolets de paper, etc., amb un toque mágico, tot fosc. Inclús hem avistat una geisha, però fotografiar-la ha sigut com quan al tio de la National Geographic se li escapa el guepardo. Hem seguit cap a Gion, un minibarri de cases de fusta i molts restaurants, cases de te i putiferis (sense que de vegades es diferenciés què era què), en plan bajos fondos però també amb el seu misteri i encant. Hem creuat el riu noséquin (perdó) on hi ha com un moll on les parejitas kyotinas fan un picnic o passen el rato. També hem passat un rato nosaltres.

Aquesta nit havíem reservat de sopar a l’habitació de l’hotel, algo que sona molt pijo, però que és molt habitual als ryokans. Total, que la mateixa senyora en kimono ha tornat a venir i ha començat a portar-nos platets de cuina kaiseki (típica de la regió) amb unes explicacions òbviament incomprensibles. Cada vegada que menjàvem un plat, entrava en el moment més inesperat rollo Kramer de ‘Seinfeld’ per portar-ne un altre. Quan hem acabat ens ha muntat el llit al tatami. A nosaltres aquestes coses tant de jugar al folklore no ens motiven gaire, però fer la conya una nit a Japong està bé, com si portessin un suec a un tablao flamenco. Ara a dormir, que demà torna a venir la mateixa senyora en kimono a les 7.30 amb l’esmorzar.

Després de la intensa nit de Sónar i de passar per can Bandai a fer-nos fotos amb Doraemon & co. al migdia ens hem retrobat a Shinjuku amb la gent del canal 33. Són un guionista (Jofre), un càmera (Josep Maria), un realitzador (Ferran, un tio molt viatjat) i una productora (Montse). A la jornada d’avui se’ls ha afegit el Pau, un noi català que els fa d’intèrpret per poder anar a pinyó pels puestos i que resulta que viu a la mateixa residència que l’Antonio, la nostra connexió portuguesa a Tokyo. Ens han gravat de nou passejant per Shinjuku (el centre-centre de Tokyo, que diumenge el tallen tot al trànsit directament), amb lo qual hem pogut campar a nuestras anchas. Ens han estat gravant molta estona, els japos ens miren i deuen pensar que som famosos occidentals o algo… I segur que després sortim només 20 segons al documental. L’emetran com un Sputnik coincidint amb el Sónar 2007.

A la tarda hem tornat al parc Yoyogi-koen (a Harajuku), on tots els adolescents (i no tan adolescents) viuen unes hores de fantasia antisistema exposant-se a la gent disfressats de gòtics, lolitas o rockabillies, a més d’altres espectacles improvisats com capoeira o breakdance. El premi a l’originalitat se l’emporta, però, el pavo que ballava claqué amb l’ipod i vestit de footing. Sortint del parc hi ha bandes superjoves de rock independent que poden tocar lliurement i presentar les seves maquetes. Especialment emotiu, en ple atardecer, l’actuació d’un trio indie tocant amb molt poca il·luminació, totalment entregats tot i la manca d’atenció que rebien, i amb uns temes melancòlics ideals pel moment del dia. Ens l’hem quedat mirant i és d’aquells moments tontíssims imprevistos que et queden marcats d’un viatge.

El Pau, l’intèrpret, és la polla, només veure’l ja saps que aquest tio viu totalment paral·lel a la convenció, el típic tio que no riu però té un humor que les clava. Els del 33 li fan demanar coses estrambòtiques als japos, que són tant ordenats, tipo “Pau, els pots si podem moure aquesta taula i posar-hi una cadira a sobre per fer un contrapicat?”. I el tio ho fa. Aquestes escenes han tingut lloc al Sónar de tarda, on ens han fet una entrevista completa (joer, que facin un 30 minuts del nostre viatge!). Hem dit que el Sónar és molt maco i Tokyo també i que bla bla bla.

Ja que era l’última de les 9 nits a Tokyo, volíem pujar a la Mori Tower per veure la megaurbe des de dalt de nit. 300 metres amunt ens hem recreat veient Tokyo by night (pues clar, espectacular). Hem volgut sopar amb l’Antonio per acomiadar-nos d’ell. Per quedar ha estat un lio, perquè quan érem dins la cabina de telèfon trucant-lo, ha entrat una mega llagosta voladora (rollo peli de terror) i he hagut de penjar el telèfon dient que sí a un plan que no ens nava gens bé i marxar corrent. Hem hagut de buscar una altra cabina per canviar el plan i hem quedat just sota la torre. La Mori Tower és a Roppongi, la zona on més guiris van de festa, però joder, arquitectònicament és un lloc tremendu. Ara que ja hem fet tota la ronda de jalar japo, ens hem permès la llicència de sopar a una PIZZERIA que destacava la GUIA. Forquilla, ganivet i oli d’oliva! Eh, que a Barcelona no només mengem vedella amb bolets, no? Pues aquí igual.

Durant aquests dies hem comprovat que lo que coneixem a Catalunya tipo Dragon Ball, Dr. Slump o Shin-chan, aquí ja són tan vells com el gag de l’empanadilla de Martes y Trece, però atenció, encara tenen moltes coses d’en MÚSCULMAN, un personatge surrealista dins l’animació mundial. Pokémon i Doraemon continuen molt forts, i a partir d’aquí mil personatges tipo TRANSFORMERS o CANDY CANDY que són impossibles de diferenciar uns dels altres. Entre els més peques, uns altres que han triomfat són Lilo & Stitch, que aquí a Japong va arrasar. Una de les moltes coses que ens deixarem de Tokyo és el museu d’”El viaje de Chihiro”. Es veu que els nens inclús ploren d’emoció allà. Per cert, després de molta recerca, vaig trobar coses de l’Arale. Llagrimeta.

Després d’una siesta (de 19h a 20h), un transbord de metro i una mica de sushi, ens tocava l’altra part “electrònica” de Tokyo: el SonarSound, de los autores del Sónar de Barcelona. SonarSound és una marca que s’han inventat en plan franquícies, ja que l’organització corre a càrrec d’una productora japonesa. La programació d’ahir combinava noms famosos del hip hop i el turntablism com De La Soul o Diplo, artistes japos de l’estil (DJ Krush, DJ Kentaro) i, oju, artistes catalans com DJ2D2, Guillamino o Angel Molina (que actua demà, a la nit més techno).

El festival té lloc al Yebisu Garden Hall, tipo salón de convenciones y exposiciones, i no es podia beure ni fumar a la pista, però el lounge era lo más de lo más, amb sushi d’arròs negre, pamtomàquet amb salmó i altres cruces culinaris impossibles (des d’on podies escoltar perfectament, per exemple, el concert de De La Soul). Al SonarSound hem quedat amb un equip del canal 33, que fa el programa “Loops!” i que roden un documental sobre els SonarSounds de tot el món. Ens van estar gravant durant la nit, seguint-nos pel festival… TV stars yo! Vam acabar la nit amb ells ballant DJ Kentaro (com un ninja als plats) i el gran Diplo, que et tira un reggaeton, un Technotronic i una Missy Elliott tots de cop i es queda tan ample. El so en general, impecable, i la gent, com sempre passa als new events, de lo més urban cool. Devien ser uns 1.000 i pico espectadors. Quan en tinguin 80.000 i ho hagin de fer a polígons a les afores de Tokyo segur que ja que la cosa ja no els surt tan moderna.

Harajuku és on tots els teenagers van a comprar roba excèntrica o fotos dels seus ídolos juveniles. Les botigues de fotos dels equilavents dels Bustamantes, Grans Hermanos i Eurojuniors són espectaculars, amb mils de fotos de niñatus superkitsch amb cara d’estrella por un dia que cobreixen parets senceres. El carrer està ple de colegialas (les fan anar amb minifalda) que fan diggin’ del tema. Moltes d’aquestes que van de colegialas per aquí, igual te les trobes diumenge al parc Yoyogi-koen, on van disfressades de gòtiques o lolitas i coincideixen amb skaters, breakers o rockabillies (tothom tunejat de lo seu). Demà diumenge SI US FA BO nirem a veure aquesta fira humana.

A la tarda vam fer un ruta contra viento y marea i amb el paraigua molestant més que ajudant per Aoyama, on pots trobar edificis multiespai DE LO WAPO amb galeries d’art, restaurants tirant a occidentalot, mercadillos de tonteries de disseny. Una bona opció per refugiar-se del Rumbia.

L’altra raó de força major és que vam quedar amb en Yasu, un japo d’un petit segell (Planetgroove) que conec a través dels recopilatoris de Lasal. El tio ens va venir a buscar a l’hotel vestit amb el chubasquero de SELECCIÓN ESPAÑOLA DE FÚRBOL!!, jajaja, encara ric. Ens va portar a sopar sushi i ens va machacar a sake (de patata, de sèsam, tot a pelo). Després vam agafar tota la Ginza Line (la nostra línia de metro de capçalera) fins a Shibuya (que gran aquest lloc, per favort) i ens va portar a The Room, el punt definitivament més underground del viatge. Un club per a unes 250 persones en un soterrani, sense CAP caracter ni del nostre ni del seu alfabet a la porta. Dins hi havia una festa de Jazzy Sport, la crew d’en Yasu a Tokyo. Ens va apuntar a la llista i ala, unes 4 hores de hip hop, soul i funk amenitzats amb còctels de sake, soda i llimona, per Déu que bons, perdició. La nit era de nivell i les dades ens dónen la raó: L’únic occidental entre el públic a part de la Cris i l’Uri al local era… Cut Chemist!! Un dels millor DJs de hip hop del món… allà fent la cervesa al nostre costat mentre les japos li tiraven els trastos.

Per acabar de veure el tema nocturn Shibuyenc, en Yasu va fer unes trucades i ja ens tenia a la llista d’un altre local, la planta baixa d’un hotel de bastant lujillo, on actuaven uns raperos, amb una vibe general al local més de r’n'b en vestimenta i pintes de la gent. Quan ja es feia de dia hem agafat un tren i després un metro, amb un transbord per una mena de nus de la Trinitat peatonal en plan Blade Runner mentre es feia de dia i els indigents de Tokyo comencen a amagar-se un altre cop, no fos que embrutessin la imatge pulcra i futurista de la ciutat. On els deuen ficar?

A més del dia de l’excursió, avui és el típic i temut dia que ENS HA PLOGUT tot el dia (fins ara eren xiri-miris). Però és que portem 6 dies a Tokyo i ens queda tant per veure que només podíem venir-hi avui. Un paràgraf i mig després expliquem què és Kamakura: Un poblet costaner que forma una petita bahía rodejat de temples i d’un gran buda (més que els dels Buda Bar). Encara que sigui budisme i bla bla, els rollos religiosos, com que sempre es prenen tant seriosament a ells mateixos, doncs estan bé fins que portes un rato. Lo que mola és que cada temple és un complex de templets, lo qual et permet fer un voltet per un lloc tranquil, rodejat de verd, amb construccions impactants que et traslladen a un temps imaginari (imaginari perquè no t’has llegit ni la guia ni el panflet que et diu de quan i com és) i a ells els permet cobrar-te entrada cada cop, així ténen el recinte controlat.

Avui al ser entre setmana no hi havia dominguero, sinó colègits, que és més amè perquè no s’ho miren amb tanta reverència. Hem patejat també pel poblet fins arribar a lo que veníem, el gran Buda. Fot 13 metres i pico i un tsunami va arrassar tot lo que hi havia al seu voltant, i ell és va quedar allà, amb aquella cara de siesta que posen. Imposa i te’l quedes mirant rato i rato. Ha valgut la pena lo molls que hem quedat. No hem tingut temps d’anar a un tercer temple on veus la bahía des de dalt, però com que volíem veure el Pacífic, hem tirat pel dret fins la platja, on hi havia uns surferos desafiant el clima, prop d’un cartell que deia algo així com “si hi ha un terratrèmol, encara que no escoltis l’alarma de tsunami, si veus el mar fer algo raro, veste’n cagant llets”. Oé oé, hem estat al Pacífic. Al tornar hem fet lo que fan als japos al tren, clapar fins que sona la teva parada. Hem pillat alguna rush hour en un transbord, però són tan ordenats que et deixes portar per la massa i surts bé dels vagons, etc.

Dilluns marxem a Kyoto on ja farem templing per un tubo, així que avui ha sigut el break ideal per atacar els 3 últims dies a Tokyo, on ens esperen gadgets electronics, karaoke, clubbing… la traca final, vaya. Ara, a descarregar les fotos d’una estatuaaa, una floreeetaaa, un campanaaar… Coses petites.

A la tarda hem nat a Shimokitazawa, que diumenge vam veure de passada. Ho intentem però no trobem cap barri més underground i bohemi, així que l’hem explorat a fondo. Tant a fondo que unes estudiants japoneses ens han fet una enquesta per preguntar-nos d’on érem, com és que havíem arribat al barri i com el descriuríem (veure foto). Shimokitazawa és dels llocs així off-guia que des d’aquí recomanem més fervorosament. La cultura de la 2a mà fa que entenguis millor com va vestida la gent, que lo rompen. Tot té un aire a Friedrichshain, a Berlín. El govern amenaça amb construir una cacho-autopista que passi pel mig. No a l’autopista!

I al vespre hem tornat a Shibuya, aquest cop per veure més lo que serien el carrer Tallers i Elisabets de les Rambles. Botigues de roba amb gràcia i tonelades de vinil repartits en botigues subterrànies, a peu de carrer o ascensor amunt. A les 19h Tokyo és un hervidero de llums i so. Joer, és que sona música a volum tuning per tot arreu com a la fira. El tema era completar l’apatrullada de Shibuya amb el Love Hotel Hills, uns carrerons foscos dedicats a locals on pagues habitacions per hores per jincar. N’hi ha de temàtics i de lo que vulguis.

Però oju, ha arribat el moment de citar l’inevitable “Lost in Translation”: A Tokyo la gent no sap anglès, però com que els japos són molt servicials, lo que fan és acompanyar-te caminant fins on tu preguntaves (de vegades camines 5 minuts amb ells). Doncs avui una noia ens ha acompanyat un tros perquè no trobàvem una taberna i hem creuat mig Shibuya amb ella. Com que no era allà, li hem preguntat a un poli tipus Dr. Slump que no sabia llegir ni el nostre alfabet. En aquell moment passava un noi de Nova York. Un occidental! El tio també ens ha acompanyat un bon rato caminant a un altre carrer, i quan ja desistíem, de cop s’apropa una iaia que ha ens insistit en acompanyar-nos desandant lo andat fins que li hem hagut de dir que si us plau, que prou, que portàvem mitja hora amb gent acompanyant-nos pels puestus. Al final ho hem trobat sols. Era en una 4a planta i a fora el nom escrit només en kanji. Toooooomaaaaa!!!!