Vaya churris @ Ginza

Vaya títol, però és que és així a Ginza, el barri on hem nat a la tarda i on casi es pot llepar l’asfalt de net i glamourós (i mira que ja està tot netíssim a Japong). Hasta la vorera és diferent perquè elles puguin anar amb talonets, aguantant els centenars de milers de yens que porten a sobre en roba. La Cris ha fet unes quantes fotos del panorama, però evidentment hem sudat de Prada, Vuitton, Chanel i Zara (com canvia el posicionament de les marques amb els canvis de país!) i hem optat per entrar al Sony Building (caca) i al Apple Store (correcte), a més del Hakuhinkan Toy Park, pressumptament el puestu de juguets més gran de Tokyo, però que mmmm…. sí i no. Aquest tema el reprendrem a Akihabara, el barri megamix de tecnologia barata, vídeojocs i manga, amb especial atenció al tema retro (això ja sona diferent eh?).

Per rematar el rulo, hem xarrupat uns noodles (varietat Udon, ja que et mories de ganes de saber-ho), a la segona planta d’un edifici d’aquests que a la 5a hi ha un spa i a la 8a un nosequè (aquí l’oci ve presentat verticalment). La penya no es talla un pèl xarrupant i fent soroll amb els fideus, així que nosaltres no ens tallem a l’hora d’estornudar, que teòricament no els hi mola. Se calmen!! I poca broma que em tiro un pet al metro en hora punta i sortim als diaris. Total, que hem jalat molt bé, ja que hem trobat una cantonadeta amagada que queia just al final de les grans avingudes de joyas i neón. I eh, que a Japó menjar fora és barato eh, més que a Barcelona, fora mites aquí.

Però ja en tenim prou de focs artificials. Demà reprendrem la senda del diumenge per Harajuku i Shibuya, on es concentra tota l’energia teen, més underground al primer i més mtv el segon.

PD: La Cris ha fet fotus d’autopistetas elevades, un tema que tenia pendent.

A quien madruga, el sushi le ayuda

Heus aquí un post sorpresa de mitja part del partit. I és que avui hem fet madrugón (5.15 del matí, jarl) per anar al mercat central de peix, a Tsukiji, una animalada de lloc que la Lonely Planet defineix així: “If it lives in the sea, it is on sale here”. Gran frase chavals! Amb aquesta us perdonem per tantes d’altres tipus “here you will find the best irish pub in town”. Pops, crancs, tonyines gegants, musclos godzillencs, molts homes fumant, molts gavinets llargs i una sensació de caos organitzat en una mena de carpes que mereix una escena d’acció d’Indiana Jones 4. Sens dubte, un hit absolut del viatge. Per rematar-ho hem anat a esmorzar al Daiwa Sushi, un lloc cutre del mercat on hi caben màxim 12 persones, et claven uns 30 euros però et fots el més peix més fresc i més bo de la teva vida, joder que bo!! Kibuka sou uns rookies!!. Hem esmorzat tant, que acabem de dinar un trist hot-dog amb un cafè, perquè és que no vulguis superar-ho allò.

El matí de visites institucionals ha continuat al Imperial Palace y sus jardines. O sigui un pal de guiris en actitud Versailles, been there, done that. La conclusió és que l’emperador no deu portar la camiseta de “no tendrás una casa en la puta vida”. La tercera institució que ens feia gràcia era la Tokyo Stock Exchange (la borsa), per veure l’estrès dels especuladors, per si tiren serpentines quan puja el Nikkei o es tiren a la via quan baixa… Doncs què va, amb prou feines dos oficinistes al messenger controlant tota una xarxa d’ordenadors que ho mouen tot. Certament, Japó està en recessió.

Al migdia ja ho havíem fet tot i hem tornat a Asakusa, però no ens han deixat pujar a l’habitació perquè l’estaven netejant (gajes de les pensions típiques japoneses, es tiren més de 3h amb un exèrcit de senyores de 1m40 per deixar-t’ho tot pulcre). Millor, perquè hem anat Kappabashi-dori, una avinguda dedicada només a vendre autèntiques tonteries (pots, tasses, magnetos) relacionades amb la cuina, amb un paper estelar per plats de menjat DE PLÀSTIC, que posen molts restaurants a fora per ensenyar-te què pots menjar. En comptes d’una foto o d’una macarrònica traducció anglesa, posen una rèplica del plat en plàstic. Horrendu. Kappabashi-dori és un lloc en tant declivi i amb un ganxo comercial tant ranci que, òbviament, hem acabat sucumbint a lo entrañable del lugar i comprat pots, tasses i magnetos.

Apocalipsis urbana @ Shinjuku

Cada cop els japonesos ens semblen més com els americans, tot i que els més tontos de la película sempre continuaran sent aquests últims, perquè els americans són ingenus i ignorants, i els japos tenen unes arrels molt més profundes al seu comportament. Resumint, tots dos són molt consumistes, familiars, treballen molt sense casi vacances, només parlen el seu idioma, són molt nacionalistes i no s’enteren de res de lo que passa a la resta del món. Uséase: Tics de gran potència.

Tot plegat són petites grans generalitzacions alimentades per cervesa i sake després d’una jornada on hem nat a tomar el pulso del dia a dia d’un gegant econòmic mundial al districte de Shinjuku. Aquí arriben a currar de dos milions en dos milions al matí, fan la pilota al jefe, trepan lo que poden i quan surten del rascalcels de torn se’n van als karaokes, tragaperras, tabernas, centres comercials o, directament, a la zona de Kabukicho, on l’oferta s’amplia a sex-shops i prostibuls.

Shinjuku és un festival de luuuuz i de coolooooor i l’entorn és ideal per l’oci ràpid. Tot són llums de neon i pantalles de vídeo gegants i rascacels que et deixen atontat. Hem passat el dia per allà, primer veient la zona empresarial i administrativa (pujant a lo que serien les twin towers de Toyko, etc) i a la tarda, mentre esperàvem per veure com deixaven anar els ’salary men’ en massa cap als llocs d’oci o cap al tren, hem checkejat uns centres comercials de lo último on pots veure com es tornen bojos per la roba francesa o italiana, tot i que es limiten a copiar l’estil de vestir de les revistes sense tenir ni idea de si aquí som mediterranis o no mediterranis o què obeeixen els estils de moda… Els hi és igual, són així de pijos. I un detall, a l’anunci més gran que puguis veure penjat d’un edifici, allà hi haurà la Kate Moss. Per desgràcia, la cocaína continua sent una droga amb un prestigi prou alt com per rellançar una carrera…

Hem intentat seguir la massa trajada i encorbatada aviam on naven a sopar, però al final, cansats, hem preferit tornar al nostre apacible retiro d’Asakusa, on els restaurantets els tenen per càstig. Hem menjat algo raríssim per buscar al google: Dozeu. Ara a l’habitació provarem el microcotxe teledirigit que m’he comprat per menys de 10 euros.

Louis Vuitton is in the house

Pues aquí estem trencant per les esquinas. A nivell d’impacte al visitant, Tokyo no té res a envejar a Nova York. La gent amunt i avall en totes direccions, les olors a fritanga mix que surten dels llocs, les ‘flashing lights’ que vénen de tot arreu, els barris satèlit en plan underground. KE MOLA MAZO COLEGA, KE NO TENTERAS.

Avui hem quedat amb l’Antonio Rebordao, un semi-matemàtic, semi-informàtic que està fent un master becat a la super University of Tokyo, on els ojeadores de la Mitsubishi, Toshiba & co vénen a disputar-se els futurs treballadors. Un tio encantador, que com tots els portuguesos, té un tempo mooolt leeent… Cada conversa deriva en una extrapolació per arreglar el món. Hem quedat a Shimokitazawa, un barri tipo East Village o Friedrichsain, molt grande, de callejear i nar-li fotent a botiguetes petites de segona mà, de discos, cafès, i un ambient do-it-yourself que clar, t’enganxa. Hem jalat a un lloc all-japo no-guiris, sushi fresc, fins a rebentar per menys de 5 euros per cap. Ha vingut amb la seva nòvia japo, Aiko, una ‘lady office’, la versió femenina dels ’salary men’, la penya que curren com uns condemnats amb 3h de transport diari a la feina per només 10 dies de vacances l’any. És comprensible que a falta de temps, la pasta se la gastin en bolsos Louis Vuitton, que aquí es tan famós com Ronaldinho a Barna. Una parella fantàstica.

A la tarda hem passat per la zona d’Aoyama, a través d’Omote-sando, una avinguda amb Ralph Lauren a un costat i Emporio Armani a l’altre, entre d’altres sospitosos habituals, amb un centre comercial de marques per l’estil amb llums làser i música electrònica que et van dient “compra, compra, compra”. Les ties van amb MOOOOOLTA minifalda (joder, quanta carn que ensenyen!!!!!!) i minishorts, i l’Antonio ens comentava que inclús existeix la prostitució part-time, per dones normals que volen gastar encara més. I els tios uns pervertits perduts, òbviament. A falta de trauma econòmic, el trauma del país és sexual.

I hem arribat fins a Shibuya, el Times Square de Tokyo, o sigui que no cal dir més, d’aquells llocs que sents que estàs al putu centre del món. Ens hem fotut unes birres per allà i també sopar. Shibuya és el tipic lloc que vindrem cada dos per tres, perquè quedes embobat amb lo merdosament encantador que és aquest infern capitalista en què vivim. No som persones, som clients.

PD: Em comenta la Cris que el post està bé però ha trobat a faltar el concepte “Àsia” (?).

Jet lag @ Asakusa

Que llarg que és Rússia ostia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Segons la pantalleta que tens a l’avió davant, hem creuat TOTA Rússsia, des de Sant Petersburg a Vladivostok, a l’oceà Pacífic, no hem passat ni per Xina. La Cris s’ha portat molt bé a l’avió i les 11 hores i pico de vol han sigut aguantables, sense turbulències, sense poder dormir pq jo assentat no en sé i fent solitaris i veient pelis “Plan oculto” (de Spike Lee, amb Denzel Washington), estupendíssima trama d’aquestes de robatorio perfecto, però amb més miga. A l’aeroport de Narita, la Cristina ha contestat que “yes”, que “he’s my husband” als agents d’inmigració, i això ha fet que els obstacles per entrar al país es reduissin a un qüestionari de “do you carry explosives?” i a una inspecció de maletas. A Japó en algunes coses són com a Estats Units: Fachas.

Les primeres agafades de tren i metro confirmen que aquesta penya està boja pels mòbils (plens de pegatinas, penjolls i lo que vulguis) i la moda (les ties inclús es maquillen tota la cara per semblar més blanques de pell, però ties normals del carrer eh, no geishas) i que dormen a tot arreu, hasta drets. Cris, l’apunt de moda: “Totes aquestes que es maquillen tant es tenyeixen el cabell de caoba. I dos dels hits que he detectat de moment: els leggings (curts, llargs, estrets, amplets (!), arrugats, de ratlles… totes en porten i a més els serveix per amagar aquestes cames tan poc maques que tenen) i uns monyos alts alts que es posen a sobre el cap. Quan pugui faig una foto i us ensenyo, q són divers”.

En tant que europeus, seguim empenyats en buscar el concepte T-10 o Bonotren, I NO EXISTEIX, que pesats, hi han altres coses tipo prepago. Va d’una manera rara i inclús si t’equivoques quan arribes a puestu hi han unes màquines on pagues la diferència. Hem passat el dia a Asakusa, on ens allotgem, una zona tradicional tota peatonal amb mercadillo, un temple bastant ganso i molt d’ambientillo. Per connectar-nos a l’habitació ens faltava un cable ethernet i hem hagut d’anar a comprar-lo a Akihabara, on amb tota l’empanada del jet lag (30 h sense dormir i horari girat) ens hem deixat engullir per l’estrès de les botigues d’aparells electrònics, amb venedors amb megàfons i cheerleaders jaleant la massa, cartells roses i grocs fluorescents que et vénen cridant a la cara literalment des de tot arreu a un ritme frenètic. Total, només volíem un cable de 800 iens.

Vaig a Japó-o, i tu no-o !

Bueno bueno bueno…

d’aquí poques hores (a la friolera de les 5 del matí) un taxi ens portarà al Prat. Des del moment en què posem el cul al seient del taxi ja estarem anant literalment cap a Japó. Unes 16 hores, i tot Sibèria després, estarem a Narita, l’aeroport de Tokyo que està com a 80 kilòmetres del centre. Ens esperen 9 dies de sobredosi urbanita que intentarem calmar amb una visita a Kamakura, que deu ser com anar a Montserrat.

De moment, diumenge a Tokyo hem quedat per passar al dia amb l’Antonio, un blogger portuguès amic d’uns amics que estudia un master allà. Teniu el seu blog aquí a la dreta, es diu “Um Rebordao no Japao”, on també hi ha un link a unes espectaculars galeries de fotos que ha fet (és mig fotògraf). El tio ja ens ha fet una ruta per tot el dia, falta gent així ostia! Al matí com que estarem rebentats el dia abans i haurem anat a dormir aviat, tenim previst madrugón i vista el macro-mercat del peix Tsukiji, que és com 4 mercabarnas de gran on és ven peix amb un estrès brutal. Allà mateix es veu que et fots uns esmorzars èpics. Allà estarem.

Dissabte quan arribem nidea de què farem encara. Suposo que aclarar-se amb el metro, els carrers que no tenen nom, la gent que no sap anglès, els mòbils que no van i veure algun temple que ens cau aprop. I caure de son amb el jetlag.

Arigato!  (que em sona a “triga un rato!”)

PD: a la foto, un exemple del “chindogu”, estúpia i extesa moda japonesa d’inventar coses inútils. Busqueu al google que és la risa.

Japong: falten 4 dies

Tot just ens estem intentant acostumar al WordPress, el programa gentilesa del qual aquest blog és possible, que aparentment va molt bé, però amb les fotos ha costat lo seu (a mi, la Cris ho ha pillat de seguida).

Buenu, amb la ressaca del BAM i amb els maletorros buits aquí que ens miren perquè els anem omplint, encara queden enigmes pràctics per resoldre, com si necessitarem un adaptador o un transformador per enchufar càmeres, portàtils, etc. (Albert et caurà una trucada taladradora sobre el tema).

Com a altre detall domèstic, dir que dimarts anirem a buscar els iens, moneda japonesa, amb un cabàs casi, perquè allà no fan servir la tarjeta de crèdit i el tema és que has d’anar amb el megafajo de billets a sobre tot el dia (és un país molt segur i no passa res). Bé, és segur a nivell de delinqüència tipo atracaments i robatoris, perquè a nivell màfia, hi ha la Yakuza, de les més chungas i grans del món.

Aquí sota veiem tot lo que és Japong, vist pel satèl·lit de Google Maps. Atenció les falles de les plaques tectòniques, no m’extranya que tinguin por que es repeteixi la tragèdia del terratrèmol de Kobe fa uns deu anys.

sí, sí, proves, proves, hola!

Peazo de blog q estem preparant per engrandir i spamejar la blogosfera, com si no estés prou plena de blogs de gent que va pels puestos - total només serem fora 2 setmanes, vaya flipats de la vida. 

A l’esquerra podeu veure una persona japonesa, concretament DJ Kentaro, un turntablist que vaig entrevistar i que em va corroborar lo que ja sabem, que l’anglès dels japonesos és un drama absolut i que ja veurem com ens entenem.

A més de visitar Tokyo (10 nits), també passarem per Kyoto (3 nits, temples, muntanyeta i tal) i Osaka (1 nit, la segona urbe de Japong). Per cert, el topònim “Japong” ve d’una excompanya nostra de pis que era tailandesa, de nom Pao, que sempre que ens deia que “Japong es muy modelno”.

Dóna la casualitat que durant la nostra estada té lloc el SonarSound Tokyo, o sigui, el Sonar a Tokyo, a que mola? a Tokyo estarem allotjats al barri d’Asakusa, rollo tradicional japo, però serà només el camp base per anar apatrullar la megalopolis.