h1

Kyoto

dilluns, 9 Octubre, 2006

dsc06039fuji.jpg

Ja estem a Kyoto, després d’un plàcid viatge en tren bala, des d’on per fi hem vist el Mt. Fuji. Kyoto és la ciutat emblema del Japong més tradicional. Diuen que per Kyoto t’has de moure en bus, i encara que no ens venia de gust amb les maletes a tope i tot, hem hagut de pujar en un d’ells a cegues. Entres per darrere el bus, no saps si has de picar o què has de fer. Hem calculat una mica per intuïció i com “Hundir la flota”, ens ha deixat ma o meno prop de l’hotel. A l’estació de Kyoto un americà ens ha regalat uns pases de bus per tot el dia i ala, ja els hem aprofitat. També a l’estació hem coincidit amb l’Eduard, un noi que viatja sol pel Japong. Igual quedem un rato amb ell, perquè se’l veia font d’anècdotes.

Un cop a l’hotel (un altre ryokan, pensió típica japo) buscàvem el descans de deixar les maletes, dutxar-se, etc. Però què va. Als 5 minuts ja ens ha entrat una senyora en kimono, d’anglès ininitel·ligible, que ens ha començat a taladrar amb totes les coses que has de fer si hi ha un incendi, si has de fer una trucada internacional, fer servir la nevera o trucar-la a ella personalment!! Un cop feta l’explicació ens ha fet seure a l’habitació (a terra clar), ens ha servit te i ens ha deixat allà amb un te supercalentíssim.

A la tarda hem voltat el centre de Kyoto: el mercat de Nishiki, tot de jalo amb màxima varietat (la Cris s’ha comprat te verd, una bola d’arròs amb algues i un pastís de mongeta – es diu mochi-mochi o algo així). Després hem nat a Pontocho, carreró superestret sitiat de restaurants microscòpics i amb entrades misterioses, farolets de paper, etc., amb un toque mágico, tot fosc. Inclús hem avistat una geisha, però fotografiar-la ha sigut com quan al tio de la National Geographic se li escapa el guepardo. Hem seguit cap a Gion, un minibarri de cases de fusta i molts restaurants, cases de te i putiferis (sense que de vegades es diferenciés què era què), en plan bajos fondos però també amb el seu misteri i encant. Hem creuat el riu noséquin (perdó) on hi ha com un moll on les parejitas kyotinas fan un picnic o passen el rato. També hem passat un rato nosaltres.

dscn4188kaiseki.jpg

Aquesta nit havíem reservat de sopar a l’habitació de l’hotel, algo que sona molt pijo, però que és molt habitual als ryokans. Total, que la mateixa senyora en kimono ha tornat a venir i ha començat a portar-nos platets de cuina kaiseki (típica de la regió) amb unes explicacions òbviament incomprensibles. Cada vegada que menjàvem un plat, entrava en el moment més inesperat rollo Kramer de ‘Seinfeld’ per portar-ne un altre. Quan hem acabat ens ha muntat el llit al tatami. A nosaltres aquestes coses tant de jugar al folklore no ens motiven gaire, però fer la conya una nit a Japong està bé, com si portessin un suec a un tablao flamenco. Ara a dormir, que demà torna a venir la mateixa senyora en kimono a les 7.30 amb l’esmorzar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: