Archive for the ‘Harajuku’ Category

h1

Estuvimos con Cris y Uri por las calles de Tokyo

dilluns, 9 Octubre, 2006

Heus aquí un post on the move, escrit des del ‘tren bala’ (Shinkansen) que ens porta de Tokyo a Kyoto, gairebé 600 km en menys de 3 hores. Nostamal.

Després de la intensa nit de Sónar i de passar per can Bandai a fer-nos fotos amb Doraemon & co. al migdia ens hem retrobat a Shinjuku amb la gent del canal 33. Són un guionista (Jofre), un càmera (Josep Maria), un realitzador (Ferran, un tio molt viatjat) i una productora (Montse). A la jornada d’avui se’ls ha afegit el Pau, un noi català que els fa d’intèrpret per poder anar a pinyó pels puestos i que resulta que viu a la mateixa residència que l’Antonio, la nostra connexió portuguesa a Tokyo. Ens han gravat de nou passejant per Shinjuku (el centre-centre de Tokyo, que diumenge el tallen tot al trànsit directament), amb lo qual hem pogut campar a nuestras anchas. Ens han estat gravant molta estona, els japos ens miren i deuen pensar que som famosos occidentals o algo… I segur que després sortim només 20 segons al documental. L’emetran com un Sputnik coincidint amb el Sónar 2007.

dsc05992yoyogi.jpg

A la tarda hem tornat al parc Yoyogi-koen (a Harajuku), on tots els adolescents (i no tan adolescents) viuen unes hores de fantasia antisistema exposant-se a la gent disfressats de gòtics, lolitas o rockabillies, a més d’altres espectacles improvisats com capoeira o breakdance. El premi a l’originalitat se l’emporta, però, el pavo que ballava claqué amb l’ipod i vestit de footing. Sortint del parc hi ha bandes superjoves de rock independent que poden tocar lliurement i presentar les seves maquetes. Especialment emotiu, en ple atardecer, l’actuació d’un trio indie tocant amb molt poca il·luminació, totalment entregats tot i la manca d’atenció que rebien, i amb uns temes melancòlics ideals pel moment del dia. Ens l’hem quedat mirant i és d’aquells moments tontíssims imprevistos que et queden marcats d’un viatge.

dsc06003yoyogi2.jpg

El Pau, l’intèrpret, és la polla, només veure’l ja saps que aquest tio viu totalment paral·lel a la convenció, el típic tio que no riu però té un humor que les clava. Els del 33 li fan demanar coses estrambòtiques als japos, que són tant ordenats, tipo “Pau, els pots si podem moure aquesta taula i posar-hi una cadira a sobre per fer un contrapicat?”. I el tio ho fa. Aquestes escenes han tingut lloc al Sónar de tarda, on ens han fet una entrevista completa (joer, que facin un 30 minuts del nostre viatge!). Hem dit que el Sónar és molt maco i Tokyo també i que bla bla bla.

Ja que era l’última de les 9 nits a Tokyo, volíem pujar a la Mori Tower per veure la megaurbe des de dalt de nit. 300 metres amunt ens hem recreat veient Tokyo by night (pues clar, espectacular). Hem volgut sopar amb l’Antonio per acomiadar-nos d’ell. Per quedar ha estat un lio, perquè quan érem dins la cabina de telèfon trucant-lo, ha entrat una mega llagosta voladora (rollo peli de terror) i he hagut de penjar el telèfon dient que sí a un plan que no ens nava gens bé i marxar corrent. Hem hagut de buscar una altra cabina per canviar el plan i hem quedat just sota la torre. La Mori Tower és a Roppongi, la zona on més guiris van de festa, però joder, arquitectònicament és un lloc tremendu. Ara que ja hem fet tota la ronda de jalar japo, ens hem permès la llicència de sopar a una PIZZERIA que destacava la GUIA. Forquilla, ganivet i oli d’oliva! Eh, que a Barcelona no només mengem vedella amb bolets, no? Pues aquí igual.

Anuncis
h1

typhoon i party

dissabte, 7 Octubre, 2006

Back again! El blog ha descansat unes hores més de lo habitual per forces majors. Durant tot el dia d’ahir vam tenir un tifó (el tifó Rumbia, que aquestes coses es diuen sempre pel nom de pila) i la nostra visita a Harajuku va ser un desafío a les forces de la naturalesa. Això sí, un tifó NO ÉS un tornado, NO HO ÉS. Que de vegades la paraula tifó sona chunga. Són pluges i vents molt forts que han deixat un balanç de centenars de paraigües trencats per terra per tot Tokyo. I que és incòmode fer el turista. Devia ser fort, igualment, perquè la NHK (principal cadena de TV a Japó) ha obert amb això (especialment graciosos els homes del temps movent iconos amb un artefacte tipus barita mágica).

Harajuku és on tots els teenagers van a comprar roba excèntrica o fotos dels seus ídolos juveniles. Les botigues de fotos dels equilavents dels Bustamantes, Grans Hermanos i Eurojuniors són espectaculars, amb mils de fotos de niñatus superkitsch amb cara d’estrella por un dia que cobreixen parets senceres. El carrer està ple de colegialas (les fan anar amb minifalda) que fan diggin’ del tema. Moltes d’aquestes que van de colegialas per aquí, igual te les trobes diumenge al parc Yoyogi-koen, on van disfressades de gòtiques o lolitas i coincideixen amb skaters, breakers o rockabillies (tothom tunejat de lo seu). Demà diumenge SI US FA BO nirem a veure aquesta fira humana.

dsc05877takeshi.jpg

A la tarda vam fer un ruta contra viento y marea i amb el paraigua molestant més que ajudant per Aoyama, on pots trobar edificis multiespai DE LO WAPO amb galeries d’art, restaurants tirant a occidentalot, mercadillos de tonteries de disseny. Una bona opció per refugiar-se del Rumbia.

L’altra raó de força major és que vam quedar amb en Yasu, un japo d’un petit segell (Planetgroove) que conec a través dels recopilatoris de Lasal. El tio ens va venir a buscar a l’hotel vestit amb el chubasquero de SELECCIÓN ESPAÑOLA DE FÚRBOL!!, jajaja, encara ric. Ens va portar a sopar sushi i ens va machacar a sake (de patata, de sèsam, tot a pelo). Després vam agafar tota la Ginza Line (la nostra línia de metro de capçalera) fins a Shibuya (que gran aquest lloc, per favort) i ens va portar a The Room, el punt definitivament més underground del viatge. Un club per a unes 250 persones en un soterrani, sense CAP caracter ni del nostre ni del seu alfabet a la porta. Dins hi havia una festa de Jazzy Sport, la crew d’en Yasu a Tokyo. Ens va apuntar a la llista i ala, unes 4 hores de hip hop, soul i funk amenitzats amb còctels de sake, soda i llimona, per Déu que bons, perdició. La nit era de nivell i les dades ens dónen la raó: L’únic occidental entre el públic a part de la Cris i l’Uri al local era… Cut Chemist!! Un dels millor DJs de hip hop del món… allà fent la cervesa al nostre costat mentre les japos li tiraven els trastos.

dscn3697room.jpg

Per acabar de veure el tema nocturn Shibuyenc, en Yasu va fer unes trucades i ja ens tenia a la llista d’un altre local, la planta baixa d’un hotel de bastant lujillo, on actuaven uns raperos, amb una vibe general al local més de r’n’b en vestimenta i pintes de la gent. Quan ja es feia de dia hem agafat un tren i després un metro, amb un transbord per una mena de nus de la Trinitat peatonal en plan Blade Runner mentre es feia de dia i els indigents de Tokyo comencen a amagar-se un altre cop, no fos que embrutessin la imatge pulcra i futurista de la ciutat. On els deuen ficar?