Archive for the ‘Shimokitazawa’ Category

h1

Lost in translation (havia de passar)

dimecres, 4 Octubre, 2006

Va que és tard i demà nem a Kamakura, a la muntanyeta a veure un gran Buda (més petit que el de Nara, però la Cris ha llegit que aquest té “l’expressió” més maca, elis elis) i temples i l’ocea Pacífic. Avui, principalment, hem estat tot el dia fent people-spotting, una gran cosa a Tokyo. Primer a Shibuya, només sortir del metro ens hem quedat embobats mirant la penya supermegafashionurbancool ke te cagas, tirant-los fotos, etc. Realment impressionant, no sé si mai havíem vist tants modernitos junts, una invasió. De tots ells, hi ha un subgrup de Beyoncé wannabes important, i ens hem endinsat al 109 Shibuya, on es vesteixen, amb cinc plantes de roba només per a noies de 15 a 25 anys. Música infernal a tot arreu i una estètica ultra r&b que amb mitja hora t’empatxa més que tota la discografia Christina Aguilera seguida. Sociològicament necessari, però. Una altra figura és la del macarrilla pseudo-punk, chavalins que proposen a les susodichas de prostituir-se com activitat extraescolar. Això ho veus allà, live.

Uri & Cris @ Shimokitazawa

A la tarda hem nat a Shimokitazawa, que diumenge vam veure de passada. Ho intentem però no trobem cap barri més underground i bohemi, així que l’hem explorat a fondo. Tant a fondo que unes estudiants japoneses ens han fet una enquesta per preguntar-nos d’on érem, com és que havíem arribat al barri i com el descriuríem (veure foto). Shimokitazawa és dels llocs així off-guia que des d’aquí recomanem més fervorosament. La cultura de la 2a mà fa que entenguis millor com va vestida la gent, que lo rompen. Tot té un aire a Friedrichshain, a Berlín. El govern amenaça amb construir una cacho-autopista que passi pel mig. No a l’autopista!

I al vespre hem tornat a Shibuya, aquest cop per veure més lo que serien el carrer Tallers i Elisabets de les Rambles. Botigues de roba amb gràcia i tonelades de vinil repartits en botigues subterrànies, a peu de carrer o ascensor amunt. A les 19h Tokyo és un hervidero de llums i so. Joer, és que sona música a volum tuning per tot arreu com a la fira. El tema era completar l’apatrullada de Shibuya amb el Love Hotel Hills, uns carrerons foscos dedicats a locals on pagues habitacions per hores per jincar. N’hi ha de temàtics i de lo que vulguis.

Però oju, ha arribat el moment de citar l’inevitable “Lost in Translation”: A Tokyo la gent no sap anglès, però com que els japos són molt servicials, lo que fan és acompanyar-te caminant fins on tu preguntaves (de vegades camines 5 minuts amb ells). Doncs avui una noia ens ha acompanyat un tros perquè no trobàvem una taberna i hem creuat mig Shibuya amb ella. Com que no era allà, li hem preguntat a un poli tipus Dr. Slump que no sabia llegir ni el nostre alfabet. En aquell moment passava un noi de Nova York. Un occidental! El tio també ens ha acompanyat un bon rato caminant a un altre carrer, i quan ja desistíem, de cop s’apropa una iaia que ha ens insistit en acompanyar-nos desandant lo andat fins que li hem hagut de dir que si us plau, que prou, que portàvem mitja hora amb gent acompanyant-nos pels puestus. Al final ho hem trobat sols. Era en una 4a planta i a fora el nom escrit només en kanji. Toooooomaaaaa!!!!

Anuncis
h1

Louis Vuitton is in the house

diumenge, 1 Octubre, 2006

Pues aquí estem trencant per les esquinas. A nivell d’impacte al visitant, Tokyo no té res a envejar a Nova York. La gent amunt i avall en totes direccions, les olors a fritanga mix que surten dels llocs, les ‘flashing lights’ que vénen de tot arreu, els barris satèlit en plan underground. KE MOLA MAZO COLEGA, KE NO TENTERAS.

Avui hem quedat amb l’Antonio Rebordao, un semi-matemàtic, semi-informàtic que està fent un master becat a la super University of Tokyo, on els ojeadores de la Mitsubishi, Toshiba & co vénen a disputar-se els futurs treballadors. Un tio encantador, que com tots els portuguesos, té un tempo mooolt leeent… Cada conversa deriva en una extrapolació per arreglar el món. Hem quedat a Shimokitazawa, un barri tipo East Village o Friedrichsain, molt grande, de callejear i nar-li fotent a botiguetes petites de segona mà, de discos, cafès, i un ambient do-it-yourself que clar, t’enganxa. Hem jalat a un lloc all-japo no-guiris, sushi fresc, fins a rebentar per menys de 5 euros per cap. Ha vingut amb la seva nòvia japo, Aiko, una ‘lady office’, la versió femenina dels ‘salary men’, la penya que curren com uns condemnats amb 3h de transport diari a la feina per només 10 dies de vacances l’any. És comprensible que a falta de temps, la pasta se la gastin en bolsos Louis Vuitton, que aquí es tan famós com Ronaldinho a Barna. Una parella fantàstica.

Cris & Antonio @ Shibuya

A la tarda hem passat per la zona d’Aoyama, a través d’Omote-sando, una avinguda amb Ralph Lauren a un costat i Emporio Armani a l’altre, entre d’altres sospitosos habituals, amb un centre comercial de marques per l’estil amb llums làser i música electrònica que et van dient “compra, compra, compra”. Les ties van amb MOOOOOLTA minifalda (joder, quanta carn que ensenyen!!!!!!) i minishorts, i l’Antonio ens comentava que inclús existeix la prostitució part-time, per dones normals que volen gastar encara més. I els tios uns pervertits perduts, òbviament. A falta de trauma econòmic, el trauma del país és sexual.

I hem arribat fins a Shibuya, el Times Square de Tokyo, o sigui que no cal dir més, d’aquells llocs que sents que estàs al putu centre del món. Ens hem fotut unes birres per allà i també sopar. Shibuya és el tipic lloc que vindrem cada dos per tres, perquè quedes embobat amb lo merdosament encantador que és aquest infern capitalista en què vivim. No som persones, som clients.

PD: Em comenta la Cris que el post està bé però ha trobat a faltar el concepte “Àsia” (?).