Archive for the ‘2) Kyoto’ Category

h1

Do the templing

dimecres, 11 Octubre, 2006

Bona nit des de l’Inn Kawashima, un ryokan superpetit que va fundar el 1901 la família del tio que el porta ara (ja van per unes quantes generacions). És una caseta amb unes 8 habitacions màxim i el futon té una pinta de supercòmode. Ocupa casi tot el tatami de lo peque que és tot. Finalment hem trobat wi-fi, el problema és que has d’aixecar l’ordinador amunt, i l’estem aguantant amb el marc d’una finestra com podem.

El tercer dia a Kyoto (demà marxem a Osaka) hem fet un tour de lo més complet en sightseeing, començant pel temple de les mil portes, una excursió amenaçada per una intensa pluja. Ahir a internet es veia un tifonet que s’acostava pel Pacífic (el 18è de l’any, al mapa apareix un número amb una cua, en plan cuc) i ja ens estàvem cagant en la p… d’oros, però que al final ha quedat en un matí de pluja i el tifó no s’ha mogut de l’oceà. TOTAL, que les mil portes són impressionants perquè en alguns trams estan tan juntes que formen pràcticament un túnel que et va portant muntanyeta amunt com un laberint tot taronja enmig del verd. Les portes taronjes són típiques del sintoisme, que de moment ens enrolla més que el budisme, perquè Déu està en la natura i perquè els temples són gratis. Ens hem deixat mitja bateria i mitja memory stick allà.

dsc00032fushimiinari.jpg

Després hem anat al temple més llarg de Japó (tots són “el més” algo, clar). Ho és perquè ha de donar cabuda a 1.000 estàtues de budes i no sé quants guardians que els custodien, que pots admirar però en cap cas fotografiar, tot molt en la idea de “visita obligada” que fa ràbia però és obligada. Per dinar hem descobert un restaurantet de 4 taules (no hi ha restaurantots, de fet) que s’emporta el Japong Best Lunch Award, una combinació d’arròs, noodles udon i, atenció, molts dolços. Com si dinessis espaguetis amb chuches però ben combinat. Japong 1, Lonely Planet, 0.

Els tours per Kyoto els estem seguint a partir d’una guia d’uns nois catalans coneguts de gent que coneixem, escrita amb molt carinyo, que tot el rato ens recorda que “hay que madrugar”, que “si llegas temprano”, que “es importante ser los primeros”. Fem lo que podem. Cal dir que de vegades hem d’estar atents perquè et fan fer unes voltes de “vuelve al templo anterior, corta por el mismo camino pero al revés…”, però les explicacions dels temples et mantenen aquell interès efímer del turista sobre els temes que et cauen lluny. A la tarda, a més d’un parell temples la mar de fotogènics, hem atravessat un parc on els corbs rulaven la place (fan mitja por). A la nit ens ha passat algo normal a Àsia i que de moment havíem esquivat: Que et relaxes demanant els plats i el menjar que et porten pica tant que sembla que una plaga de guindillas assassines et pessigui la llengua.

dsc00087japos.jpg

h1

“Ooooooh”

Dimarts, 10 Octubre, 2006

266060693_4acbcb892f.jpgKyoto té centenars de temples budistes i sintoistes, dels quals 10 o 12 són d’impacte visual instantani per a l’espectador. A base caminades generoses i d’escrutar la xarxa d’autobusos de Kyoto (entres al bus per darrere, pagues quan surts, per davant), hem vist temples, santuaris, grans portes, ponts, riuets, jardins zen, ‘El jardín de las 15 piedras’, ‘El templo recubierto de oro’, ‘El camino de la filosofía’ i noms per l’estil que, vulgues que no, fan més èpiques les patejades. Malgrat la condensació de turistes, els espais són amplis i de seguida trobes llocs on trobar-te més o menys lliure i còmode per percebre la solemnitat, el tamany i de les construccions, que hem capturat en més de 200 fotos, de les quals unes quantes tenen la seva gràcia postalera (en les dues d’aquest post, em podeu veure empequeñessit davant la grandesa del que m’envolta). Demà més, starring ‘El templo de las mil puertas’.

Hem acabat mig sopant amb uns catalans per casualitat (la Lonely Planet és lo que té, que de vegades ens porta tots allà mateix) just el dia que havíem decidit no quedar amb el noi d’ahir perquè un català a Kyoto… tampoc no ens flipem, no és tan tan raro. Ens hem fotut un Tempura Dinner estupendíssim i després, passejant pels carrerons del barri de Gion hem tornat a avistar alguna geisha, totes durant màxim dos segons, ja que desapereixen en la nit com els morts del Sexto Sentido, que només apareixen en un pla intercalat de dos segons. Estaven en uns locals als que has d’accedir per un canalet en un carrer molt fosc, les veies a través d’un vidre, entrant en una porta i desaparèixer. També passaven putons verbeneros, que aquí hi ha de tot.

dscn4390sintoista.jpg

De Kyoto direm també que és més car que Tokyo (aquí estan enfocats al turisme i això fa que no tinguis l’opció de “dinar on dinen ells”), la gent passa de la modernitat en la moda o la tecnologia i són gelosos del seu patrimoni. I de les seves lleis: Aquesta és l’única ciutat del món on el McDonald’s no és vermell perquè l’ajuntament diu que les senyals en vermell només són per determinats casos. Ja hem vist un McDonald’s grante i un de taronja. Com van negociar? Amb el pantone a la mà?

Demà canviem de ryokan i potser no tenim internet amb lo qual el blog descansaria un dia… Però mai se sap, igual pillem un wi-fi d’un veí, com estem fent en aquests precisos moments.

h1

Kyoto

dilluns, 9 Octubre, 2006

dsc06039fuji.jpg

Ja estem a Kyoto, després d’un plàcid viatge en tren bala, des d’on per fi hem vist el Mt. Fuji. Kyoto és la ciutat emblema del Japong més tradicional. Diuen que per Kyoto t’has de moure en bus, i encara que no ens venia de gust amb les maletes a tope i tot, hem hagut de pujar en un d’ells a cegues. Entres per darrere el bus, no saps si has de picar o què has de fer. Hem calculat una mica per intuïció i com “Hundir la flota”, ens ha deixat ma o meno prop de l’hotel. A l’estació de Kyoto un americà ens ha regalat uns pases de bus per tot el dia i ala, ja els hem aprofitat. També a l’estació hem coincidit amb l’Eduard, un noi que viatja sol pel Japong. Igual quedem un rato amb ell, perquè se’l veia font d’anècdotes.

Un cop a l’hotel (un altre ryokan, pensió típica japo) buscàvem el descans de deixar les maletes, dutxar-se, etc. Però què va. Als 5 minuts ja ens ha entrat una senyora en kimono, d’anglès ininitel·ligible, que ens ha començat a taladrar amb totes les coses que has de fer si hi ha un incendi, si has de fer una trucada internacional, fer servir la nevera o trucar-la a ella personalment!! Un cop feta l’explicació ens ha fet seure a l’habitació (a terra clar), ens ha servit te i ens ha deixat allà amb un te supercalentíssim.

A la tarda hem voltat el centre de Kyoto: el mercat de Nishiki, tot de jalo amb màxima varietat (la Cris s’ha comprat te verd, una bola d’arròs amb algues i un pastís de mongeta – es diu mochi-mochi o algo així). Després hem nat a Pontocho, carreró superestret sitiat de restaurants microscòpics i amb entrades misterioses, farolets de paper, etc., amb un toque mágico, tot fosc. Inclús hem avistat una geisha, però fotografiar-la ha sigut com quan al tio de la National Geographic se li escapa el guepardo. Hem seguit cap a Gion, un minibarri de cases de fusta i molts restaurants, cases de te i putiferis (sense que de vegades es diferenciés què era què), en plan bajos fondos però també amb el seu misteri i encant. Hem creuat el riu noséquin (perdó) on hi ha com un moll on les parejitas kyotinas fan un picnic o passen el rato. També hem passat un rato nosaltres.

dscn4188kaiseki.jpg

Aquesta nit havíem reservat de sopar a l’habitació de l’hotel, algo que sona molt pijo, però que és molt habitual als ryokans. Total, que la mateixa senyora en kimono ha tornat a venir i ha començat a portar-nos platets de cuina kaiseki (típica de la regió) amb unes explicacions òbviament incomprensibles. Cada vegada que menjàvem un plat, entrava en el moment més inesperat rollo Kramer de ‘Seinfeld’ per portar-ne un altre. Quan hem acabat ens ha muntat el llit al tatami. A nosaltres aquestes coses tant de jugar al folklore no ens motiven gaire, però fer la conya una nit a Japong està bé, com si portessin un suec a un tablao flamenco. Ara a dormir, que demà torna a venir la mateixa senyora en kimono a les 7.30 amb l’esmorzar.