h1

typhoon i party

dissabte, 7 Octubre, 2006

Back again! El blog ha descansat unes hores més de lo habitual per forces majors. Durant tot el dia d’ahir vam tenir un tifó (el tifó Rumbia, que aquestes coses es diuen sempre pel nom de pila) i la nostra visita a Harajuku va ser un desafío a les forces de la naturalesa. Això sí, un tifó NO ÉS un tornado, NO HO ÉS. Que de vegades la paraula tifó sona chunga. Són pluges i vents molt forts que han deixat un balanç de centenars de paraigües trencats per terra per tot Tokyo. I que és incòmode fer el turista. Devia ser fort, igualment, perquè la NHK (principal cadena de TV a Japó) ha obert amb això (especialment graciosos els homes del temps movent iconos amb un artefacte tipus barita mágica).

Harajuku és on tots els teenagers van a comprar roba excèntrica o fotos dels seus ídolos juveniles. Les botigues de fotos dels equilavents dels Bustamantes, Grans Hermanos i Eurojuniors són espectaculars, amb mils de fotos de niñatus superkitsch amb cara d’estrella por un dia que cobreixen parets senceres. El carrer està ple de colegialas (les fan anar amb minifalda) que fan diggin’ del tema. Moltes d’aquestes que van de colegialas per aquí, igual te les trobes diumenge al parc Yoyogi-koen, on van disfressades de gòtiques o lolitas i coincideixen amb skaters, breakers o rockabillies (tothom tunejat de lo seu). Demà diumenge SI US FA BO nirem a veure aquesta fira humana.

dsc05877takeshi.jpg

A la tarda vam fer un ruta contra viento y marea i amb el paraigua molestant més que ajudant per Aoyama, on pots trobar edificis multiespai DE LO WAPO amb galeries d’art, restaurants tirant a occidentalot, mercadillos de tonteries de disseny. Una bona opció per refugiar-se del Rumbia.

L’altra raó de força major és que vam quedar amb en Yasu, un japo d’un petit segell (Planetgroove) que conec a través dels recopilatoris de Lasal. El tio ens va venir a buscar a l’hotel vestit amb el chubasquero de SELECCIÓN ESPAÑOLA DE FÚRBOL!!, jajaja, encara ric. Ens va portar a sopar sushi i ens va machacar a sake (de patata, de sèsam, tot a pelo). Després vam agafar tota la Ginza Line (la nostra línia de metro de capçalera) fins a Shibuya (que gran aquest lloc, per favort) i ens va portar a The Room, el punt definitivament més underground del viatge. Un club per a unes 250 persones en un soterrani, sense CAP caracter ni del nostre ni del seu alfabet a la porta. Dins hi havia una festa de Jazzy Sport, la crew d’en Yasu a Tokyo. Ens va apuntar a la llista i ala, unes 4 hores de hip hop, soul i funk amenitzats amb còctels de sake, soda i llimona, per Déu que bons, perdició. La nit era de nivell i les dades ens dónen la raó: L’únic occidental entre el públic a part de la Cris i l’Uri al local era… Cut Chemist!! Un dels millor DJs de hip hop del món… allà fent la cervesa al nostre costat mentre les japos li tiraven els trastos.

dscn3697room.jpg

Per acabar de veure el tema nocturn Shibuyenc, en Yasu va fer unes trucades i ja ens tenia a la llista d’un altre local, la planta baixa d’un hotel de bastant lujillo, on actuaven uns raperos, amb una vibe general al local més de r’n’b en vestimenta i pintes de la gent. Quan ja es feia de dia hem agafat un tren i després un metro, amb un transbord per una mena de nus de la Trinitat peatonal en plan Blade Runner mentre es feia de dia i els indigents de Tokyo comencen a amagar-se un altre cop, no fos que embrutessin la imatge pulcra i futurista de la ciutat. On els deuen ficar?

h1

Descursión @ Kamakura

dijous, 5 Octubre, 2006

Buenu, doncs avui ha sigut el típic i temut dia en tota visita llarga a una ciutat que fas L’EXCURSIÓ fora de la ciutat. Hem nat a Kamakura (la meitat de les vegades em surt Nakamura en honor al jugador del Celtic), després de 3 o 4 transbords de metro i tren, canvis de billet, de línia, de companyia (com si nessis amb renfe, tmb, ferrocarrils catalans i dos més en un dia). Nosaltres que som heavy users del transport públic i que estem solventant bé el tema transport (i això que qualsevol estacioneta de barri és com Sants i no li cal posar els sostres tant alts per fardar de megaestació) avui a la Tokyo Station ens ha costat, bàsicament perquè és inescrutable (i això que a Shinjuku, la més gran i transitada del món, havíem deixat ben alt el pavelló del turista català de bambes, texans i motxilla d’arreglar).

dscn3557buda.jpg

A més del dia de l’excursió, avui és el típic i temut dia que ENS HA PLOGUT tot el dia (fins ara eren xiri-miris). Però és que portem 6 dies a Tokyo i ens queda tant per veure que només podíem venir-hi avui. Un paràgraf i mig després expliquem què és Kamakura: Un poblet costaner que forma una petita bahía rodejat de temples i d’un gran buda (més que els dels Buda Bar). Encara que sigui budisme i bla bla, els rollos religiosos, com que sempre es prenen tant seriosament a ells mateixos, doncs estan bé fins que portes un rato. Lo que mola és que cada temple és un complex de templets, lo qual et permet fer un voltet per un lloc tranquil, rodejat de verd, amb construccions impactants que et traslladen a un temps imaginari (imaginari perquè no t’has llegit ni la guia ni el panflet que et diu de quan i com és) i a ells els permet cobrar-te entrada cada cop, així ténen el recinte controlat.

Avui al ser entre setmana no hi havia dominguero, sinó colègits, que és més amè perquè no s’ho miren amb tanta reverència. Hem patejat també pel poblet fins arribar a lo que veníem, el gran Buda. Fot 13 metres i pico i un tsunami va arrassar tot lo que hi havia al seu voltant, i ell és va quedar allà, amb aquella cara de siesta que posen. Imposa i te’l quedes mirant rato i rato. Ha valgut la pena lo molls que hem quedat. No hem tingut temps d’anar a un tercer temple on veus la bahía des de dalt, però com que volíem veure el Pacífic, hem tirat pel dret fins la platja, on hi havia uns surferos desafiant el clima, prop d’un cartell que deia algo així com “si hi ha un terratrèmol, encara que no escoltis l’alarma de tsunami, si veus el mar fer algo raro, veste’n cagant llets”. Oé oé, hem estat al Pacífic. Al tornar hem fet lo que fan als japos al tren, clapar fins que sona la teva parada. Hem pillat alguna rush hour en un transbord, però són tan ordenats que et deixes portar per la massa i surts bé dels vagons, etc.

Dilluns marxem a Kyoto on ja farem templing per un tubo, així que avui ha sigut el break ideal per atacar els 3 últims dies a Tokyo, on ens esperen gadgets electronics, karaoke, clubbing… la traca final, vaya. Ara, a descarregar les fotos d’una estatuaaa, una floreeetaaa, un campanaaar… Coses petites.

h1

Lost in translation (havia de passar)

dimecres, 4 Octubre, 2006

Va que és tard i demà nem a Kamakura, a la muntanyeta a veure un gran Buda (més petit que el de Nara, però la Cris ha llegit que aquest té “l’expressió” més maca, elis elis) i temples i l’ocea Pacífic. Avui, principalment, hem estat tot el dia fent people-spotting, una gran cosa a Tokyo. Primer a Shibuya, només sortir del metro ens hem quedat embobats mirant la penya supermegafashionurbancool ke te cagas, tirant-los fotos, etc. Realment impressionant, no sé si mai havíem vist tants modernitos junts, una invasió. De tots ells, hi ha un subgrup de Beyoncé wannabes important, i ens hem endinsat al 109 Shibuya, on es vesteixen, amb cinc plantes de roba només per a noies de 15 a 25 anys. Música infernal a tot arreu i una estètica ultra r&b que amb mitja hora t’empatxa més que tota la discografia Christina Aguilera seguida. Sociològicament necessari, però. Una altra figura és la del macarrilla pseudo-punk, chavalins que proposen a les susodichas de prostituir-se com activitat extraescolar. Això ho veus allà, live.

Uri & Cris @ Shimokitazawa

A la tarda hem nat a Shimokitazawa, que diumenge vam veure de passada. Ho intentem però no trobem cap barri més underground i bohemi, així que l’hem explorat a fondo. Tant a fondo que unes estudiants japoneses ens han fet una enquesta per preguntar-nos d’on érem, com és que havíem arribat al barri i com el descriuríem (veure foto). Shimokitazawa és dels llocs així off-guia que des d’aquí recomanem més fervorosament. La cultura de la 2a mà fa que entenguis millor com va vestida la gent, que lo rompen. Tot té un aire a Friedrichshain, a Berlín. El govern amenaça amb construir una cacho-autopista que passi pel mig. No a l’autopista!

I al vespre hem tornat a Shibuya, aquest cop per veure més lo que serien el carrer Tallers i Elisabets de les Rambles. Botigues de roba amb gràcia i tonelades de vinil repartits en botigues subterrànies, a peu de carrer o ascensor amunt. A les 19h Tokyo és un hervidero de llums i so. Joer, és que sona música a volum tuning per tot arreu com a la fira. El tema era completar l’apatrullada de Shibuya amb el Love Hotel Hills, uns carrerons foscos dedicats a locals on pagues habitacions per hores per jincar. N’hi ha de temàtics i de lo que vulguis.

Però oju, ha arribat el moment de citar l’inevitable “Lost in Translation”: A Tokyo la gent no sap anglès, però com que els japos són molt servicials, lo que fan és acompanyar-te caminant fins on tu preguntaves (de vegades camines 5 minuts amb ells). Doncs avui una noia ens ha acompanyat un tros perquè no trobàvem una taberna i hem creuat mig Shibuya amb ella. Com que no era allà, li hem preguntat a un poli tipus Dr. Slump que no sabia llegir ni el nostre alfabet. En aquell moment passava un noi de Nova York. Un occidental! El tio també ens ha acompanyat un bon rato caminant a un altre carrer, i quan ja desistíem, de cop s’apropa una iaia que ha ens insistit en acompanyar-nos desandant lo andat fins que li hem hagut de dir que si us plau, que prou, que portàvem mitja hora amb gent acompanyant-nos pels puestus. Al final ho hem trobat sols. Era en una 4a planta i a fora el nom escrit només en kanji. Toooooomaaaaa!!!!

h1

Vaya churris @ Ginza

Dimarts, 3 Octubre, 2006

Vaya títol, però és que és així a Ginza, el barri on hem nat a la tarda i on casi es pot llepar l’asfalt de net i glamourós (i mira que ja està tot netíssim a Japong). Hasta la vorera és diferent perquè elles puguin anar amb talonets, aguantant els centenars de milers de yens que porten a sobre en roba. La Cris ha fet unes quantes fotos del panorama, però evidentment hem sudat de Prada, Vuitton, Chanel i Zara (com canvia el posicionament de les marques amb els canvis de país!) i hem optat per entrar al Sony Building (caca) i al Apple Store (correcte), a més del Hakuhinkan Toy Park, pressumptament el puestu de juguets més gran de Tokyo, però que mmmm…. sí i no. Aquest tema el reprendrem a Akihabara, el barri megamix de tecnologia barata, vídeojocs i manga, amb especial atenció al tema retro (això ja sona diferent eh?).

Cris @ GinzaPer rematar el rulo, hem xarrupat uns noodles (varietat Udon, ja que et mories de ganes de saber-ho), a la segona planta d’un edifici d’aquests que a la 5a hi ha un spa i a la 8a un nosequè (aquí l’oci ve presentat verticalment). La penya no es talla un pèl xarrupant i fent soroll amb els fideus, així que nosaltres no ens tallem a l’hora d’estornudar, que teòricament no els hi mola. Se calmen!! I poca broma que em tiro un pet al metro en hora punta i sortim als diaris. Total, que hem jalat molt bé, ja que hem trobat una cantonadeta amagada que queia just al final de les grans avingudes de joyas i neón. I eh, que a Japó menjar fora és barato eh, més que a Barcelona, fora mites aquí.

Però ja en tenim prou de focs artificials. Demà reprendrem la senda del diumenge per Harajuku i Shibuya, on es concentra tota l’energia teen, més underground al primer i més mtv el segon.

PD: La Cris ha fet fotus d’autopistetas elevades, un tema que tenia pendent.

h1

A quien madruga, el sushi le ayuda

Dimarts, 3 Octubre, 2006

Heus aquí un post sorpresa de mitja part del partit. I és que avui hem fet madrugón (5.15 del matí, jarl) per anar al mercat central de peix, a Tsukiji, una animalada de lloc que la Lonely Planet defineix així: “If it lives in the sea, it is on sale here”. Gran frase chavals! Amb aquesta us perdonem per tantes d’altres tipus “here you will find the best irish pub in town”. Pops, crancs, tonyines gegants, musclos godzillencs, molts homes fumant, molts gavinets llargs i una sensació de caos organitzat en una mena de carpes que mereix una escena d’acció d’Indiana Jones 4. Sens dubte, un hit absolut del viatge. Per rematar-ho hem anat a esmorzar al Daiwa Sushi, un lloc cutre del mercat on hi caben màxim 12 persones, et claven uns 30 euros però et fots el més peix més fresc i més bo de la teva vida, joder que bo!! Kibuka sou uns rookies!!. Hem esmorzat tant, que acabem de dinar un trist hot-dog amb un cafè, perquè és que no vulguis superar-ho allò.

Uri @ Tsukiji

El matí de visites institucionals ha continuat al Imperial Palace y sus jardines. O sigui un pal de guiris en actitud Versailles, been there, done that. La conclusió és que l’emperador no deu portar la camiseta de “no tendrás una casa en la puta vida”. La tercera institució que ens feia gràcia era la Tokyo Stock Exchange (la borsa), per veure l’estrès dels especuladors, per si tiren serpentines quan puja el Nikkei o es tiren a la via quan baixa… Doncs què va, amb prou feines dos oficinistes al messenger controlant tota una xarxa d’ordenadors que ho mouen tot. Certament, Japó està en recessió.

Al migdia ja ho havíem fet tot i hem tornat a Asakusa, però no ens han deixat pujar a l’habitació perquè l’estaven netejant (gajes de les pensions típiques japoneses, es tiren més de 3h amb un exèrcit de senyores de 1m40 per deixar-t’ho tot pulcre). Millor, perquè hem anat Kappabashi-dori, una avinguda dedicada només a vendre autèntiques tonteries (pots, tasses, magnetos) relacionades amb la cuina, amb un paper estelar per plats de menjat DE PLÀSTIC, que posen molts restaurants a fora per ensenyar-te què pots menjar. En comptes d’una foto o d’una macarrònica traducció anglesa, posen una rèplica del plat en plàstic. Horrendu. Kappabashi-dori és un lloc en tant declivi i amb un ganxo comercial tant ranci que, òbviament, hem acabat sucumbint a lo entrañable del lugar i comprat pots, tasses i magnetos.

h1

Apocalipsis urbana @ Shinjuku

dilluns, 2 Octubre, 2006

Cada cop els japonesos ens semblen més com els americans, tot i que els més tontos de la película sempre continuaran sent aquests últims, perquè els americans són ingenus i ignorants, i els japos tenen unes arrels molt més profundes al seu comportament. Resumint, tots dos són molt consumistes, familiars, treballen molt sense casi vacances, només parlen el seu idioma, són molt nacionalistes i no s’enteren de res de lo que passa a la resta del món. Uséase: Tics de gran potència.

Tot plegat són petites grans generalitzacions alimentades per cervesa i sake després d’una jornada on hem nat a tomar el pulso del dia a dia d’un gegant econòmic mundial al districte de Shinjuku. Aquí arriben a currar de dos milions en dos milions al matí, fan la pilota al jefe, trepan lo que poden i quan surten del rascalcels de torn se’n van als karaokes, tragaperras, tabernas, centres comercials o, directament, a la zona de Kabukicho, on l’oferta s’amplia a sex-shops i prostibuls.

Cris @ Shinjuku

Shinjuku és un festival de luuuuz i de coolooooor i l’entorn és ideal per l’oci ràpid. Tot són llums de neon i pantalles de vídeo gegants i rascacels que et deixen atontat. Hem passat el dia per allà, primer veient la zona empresarial i administrativa (pujant a lo que serien les twin towers de Toyko, etc) i a la tarda, mentre esperàvem per veure com deixaven anar els ‘salary men’ en massa cap als llocs d’oci o cap al tren, hem checkejat uns centres comercials de lo último on pots veure com es tornen bojos per la roba francesa o italiana, tot i que es limiten a copiar l’estil de vestir de les revistes sense tenir ni idea de si aquí som mediterranis o no mediterranis o què obeeixen els estils de moda… Els hi és igual, són així de pijos. I un detall, a l’anunci més gran que puguis veure penjat d’un edifici, allà hi haurà la Kate Moss. Per desgràcia, la cocaína continua sent una droga amb un prestigi prou alt com per rellançar una carrera…

Hem intentat seguir la massa trajada i encorbatada aviam on naven a sopar, però al final, cansats, hem preferit tornar al nostre apacible retiro d’Asakusa, on els restaurantets els tenen per càstig. Hem menjat algo raríssim per buscar al google: Dozeu. Ara a l’habitació provarem el microcotxe teledirigit que m’he comprat per menys de 10 euros.

h1

Louis Vuitton is in the house

diumenge, 1 Octubre, 2006

Pues aquí estem trencant per les esquinas. A nivell d’impacte al visitant, Tokyo no té res a envejar a Nova York. La gent amunt i avall en totes direccions, les olors a fritanga mix que surten dels llocs, les ‘flashing lights’ que vénen de tot arreu, els barris satèlit en plan underground. KE MOLA MAZO COLEGA, KE NO TENTERAS.

Avui hem quedat amb l’Antonio Rebordao, un semi-matemàtic, semi-informàtic que està fent un master becat a la super University of Tokyo, on els ojeadores de la Mitsubishi, Toshiba & co vénen a disputar-se els futurs treballadors. Un tio encantador, que com tots els portuguesos, té un tempo mooolt leeent… Cada conversa deriva en una extrapolació per arreglar el món. Hem quedat a Shimokitazawa, un barri tipo East Village o Friedrichsain, molt grande, de callejear i nar-li fotent a botiguetes petites de segona mà, de discos, cafès, i un ambient do-it-yourself que clar, t’enganxa. Hem jalat a un lloc all-japo no-guiris, sushi fresc, fins a rebentar per menys de 5 euros per cap. Ha vingut amb la seva nòvia japo, Aiko, una ‘lady office’, la versió femenina dels ‘salary men’, la penya que curren com uns condemnats amb 3h de transport diari a la feina per només 10 dies de vacances l’any. És comprensible que a falta de temps, la pasta se la gastin en bolsos Louis Vuitton, que aquí es tan famós com Ronaldinho a Barna. Una parella fantàstica.

Cris & Antonio @ Shibuya

A la tarda hem passat per la zona d’Aoyama, a través d’Omote-sando, una avinguda amb Ralph Lauren a un costat i Emporio Armani a l’altre, entre d’altres sospitosos habituals, amb un centre comercial de marques per l’estil amb llums làser i música electrònica que et van dient “compra, compra, compra”. Les ties van amb MOOOOOLTA minifalda (joder, quanta carn que ensenyen!!!!!!) i minishorts, i l’Antonio ens comentava que inclús existeix la prostitució part-time, per dones normals que volen gastar encara més. I els tios uns pervertits perduts, òbviament. A falta de trauma econòmic, el trauma del país és sexual.

I hem arribat fins a Shibuya, el Times Square de Tokyo, o sigui que no cal dir més, d’aquells llocs que sents que estàs al putu centre del món. Ens hem fotut unes birres per allà i també sopar. Shibuya és el tipic lloc que vindrem cada dos per tres, perquè quedes embobat amb lo merdosament encantador que és aquest infern capitalista en què vivim. No som persones, som clients.

PD: Em comenta la Cris que el post està bé però ha trobat a faltar el concepte “Àsia” (?).